Més Socialisme, més llibertat per a tots

L'altre dia vaig anar a l'escola d'estiu del meu partit, la del socialistes del Baix Llobregat. Hi parlaven en Jesús Caldera, President de la Fundación Ideas; na Inmaculada Rodriguez Piñeiro, Secretària d’Economia de l’Executiva Federal del PSOE, i en Maurici Lucena, Portaveu Parlamentari del Socialistes al Parlament de Catalunya. Bon cartell, potser amb un biaix molt orientat a una visió economicista, però interessant.

Vàrem poder veure i escoltar matisos entre els ponents, riquesa interna. Tanmateix vàrem poder constatar una bona voluntat de complementar-se entre ells, en les intervencions. Tots van parlar de la crisi, les causes i els efectes. Varen compartir una contundent crítica a la política del PP, i el lideratge conservador de la senyora Merkel. Van proposar alternatives per restablir primer el finançament, per així, estimular el creixement, reparar els danys al sistema del benestar europeu i facilitar un canvi de model productiu. Fins aquí res a dir, l'economia i els economistes; la història de la teoria econòmica, i el rigor macroeconòmic van fer palès una bona i justa oposició sistèmica dels intervinents.

Complica el debat, per al meu entendre, una exposició del Portaveu Socialista al Parlament que va parlar d'una globalització que suposa el creixement dels països emergents, ignorant que provoca profunds desequilibris i grans desigualtats socials. Parlà d'un creixement del coneixement com a instrument de reequilibri social i minimitzador de les iniquitats, però, ignorà que l’hegemonia de la dreta en aquest model, per el moment, suposa un procés d'acumulació per a molts pocs i unes condicions de pobresa per a molts, quasi tots. En Lucena culminà la seva intervenció albirant un futur en el qual la nova realitat econòmica i el model basat en el coneixement faria desaparèixer les profundes diferències entre la dreta i l' esquerra.

Jo, i crec que molts, vàrem entendre que també parlava de la desaparició total de la dreta i l’esquerra com a eixos de la política, però en Maurici ho va desmentir desprès en el torn de paraulest, un matís al seu declarat liberalisme económic que impregnà la seva intervenció.

No van decebre els ponents en les expectatives, en la seva qualitat i en la quantitat de propostes, demostraren que hi a una alternativa econòmica més social a la política conservadora del PP. Al PSOE i al PSC hi ha bona gent, bons experts per fer-ho possible, això sens dubte és una molt bona notícia.

Però crec que hi ha una altra dimensió ,més profunda, en aquesta crisi sistèmica, ja que afecta a la societat, a l'economia i a la política. Crec que ja no val, si és que algun cop valgué, parlar de la història de l'economia com la història de la teoria econòmica, la dels grans economistes. Correspon veure que la història econòmica l'han determinat les lluites socials per la igualtat i contra la injusta distribució de la renda, que aquest ha estat el sentit de progrés de la història: acabant primer amb l'esclavisme, després amb el feudalisme i avui amb una confrontació contra un model globalitzador profundament injust en la vessant social, desequilibrat en allò econòmic i que amenaça la democràcia, com a la gestió dels drets personals i col·lectius en equilibri.

El socialisme democràtic avui no pot estar, malgrat semblar-ho en algun debat, entre complaure’s amb les polítiques dominants quan s'està en el Govern, sense depreciar el biaix social que aquestes suposen, i la gesticulació crítica a l'oposició, combinada amb propostes amb biaix social fetes pensant en el sistema. Avui el socialisme ha de recuperar el que li ha estat essencial: un sistema de principis i valors en la lluita per la igualtat i per la democràcia.

No, no n'hi ha prou amb un socialisme ben intencionat de gestió i, per això, ens cal un socialisme que de nou sigui transgressor en el com i transformador en el què; un socialisme que ens ha portat a través de la lluita uns drets socials, col·lectius i individuals, que conformen el model de benestar i que, actualment, el model d'austeritat liderat per la dreta vol eliminar-lo a través de les constants agressions que pateix en el seu finançament.

No podem ser el socialistes com un gat vell que confon les cries de gat amb ratolins i que si veu bé els ratolins, li fa mandra perseguir-los. El socialisme avui ha de rejovenir-se lluitant amb el seu sistema de principis i valors que l'han caracteritzat fins ara. Un socialisme per afrontar una globalització, que té avantatges per als països més pobres però que de fet está suposant una dualització global entre rics i pobres amb uns nivells d’injustícia social  que no es poden sostenir ni admetre.

Calen models de creixement que siguin més sostenibles en el consum energètic i en l'equilibri mediambiental, models que suposin un accés a la renda per a tothom i que corregeixin les desigualtats perseguint efectivament la igualtat.

Potser si ens acostem més a la nostra gent, ens unim de nou tots en la lluita social, contra l'agressió neoliberal, podrem albirar noves propostes de Govern. Propostes que a més de millorar l'economia puguin aconseguir que els seus factors, lo essencial, suposin un creixement en igualtat social i equilibri mediambiental. El debat és de nou obert, una oportunitat, i cal caminar de nou per acabar amb aquest sistema, l'actual, per injust i cal transformar-lo per anar cap a un de nou on els valors democràtics i la justícia social puguin conviure en harmonia permetent el ple exercici de la dignitat humana.

La formación para el empleo o en el empleo hoy

En un debate en El Prat del Llobregat, al respecto de la relación entre empleo y formación profesional, un representante empresarial afirmó que los empresarios no conocen la formación necesaria en sus empresas y que ello dificulta la elaboración de catálogos formativos adecuados para atender a sus potenciales demandas. No sé si la  afirmación se corresponde con la realidad o es una exageración, pero dicho por un representante empresarial, uno se pregunta ¿si no lo saben las organizaciones empresariales quién lo debe saber? En este caso, no se  puede responsabilizar a los gobiernos de lo que no saben y deben saber los empresarios y hay que ayudarles cómo sea a que lo sepan. Sorprendió en el debate que los representantes empresariales también hablaron de la necesidad de más formación técnica y de la sobre oferta de personas con titulación universitaria. La última afirmación fue contestada por los expertos como inapropiada en su comparación con el resto de la Unión Europea y las economías más desarrolladas.

Llevamos largo tiempo en la búsqueda de una relación equilibrada de la oferta formativa con las necesidades de competencias en el empleo. Ni en los organismos de la comunidad autónoma de Catalunya, en los que he participado, ni en los de la Administración General del Estado, han conseguido un completo mapa de las necesidades formativas del sistema productivo y así poder marcar unas prioridades para lograr una buena senda para conseguir satisfacerlas.

Que ingenuidad la mía, pensé al oír al representante empresarial en El Prat, al pensar hasta ese momento  que entre  todos conocíamos con suficiente  detalle el sistema productivo y las demandas u oportunidades profesionales que existían en el mercado laboral para así establecer las prioridades formativas en cada convocatoria. Pensábamos todos que era necesario que empresarios, trabajadores y gobiernos profundizáramos más  en la detección de las necesidades concretas del sistema productivo, pero estábamos empeñados en hacer formación,  más formación a toda costa,  en algunas ocasiones era difícil justificar del todo su necesidad concreta. Aunque, curiosamente, se programaban las mismas acciones formativas por las empresas que por las instituciones formadoras sin condicionamiento institucional.

Si la afirmación en El Prat del representante empresarial sobre el desconocimiento de la empresas de sus necesidades de formación es cierta mi tranquilidad ya no es tanta.

En España se ha generado muchas horas de formación con la financiación de las empresas y los trabajadores. Formación que era necesario hacer y que, seguramente, ha sido útil para las personas que la han realizado pues, o han complementado su formación  inicial, o les ha supuesto acceder al conocimiento y las habilidades que no poseían antes. Pero, reconocida la eficacia de la formación realizada, esto no supone necesariamente la  justificación de su eficiencia, por la determinación de su necesidad previa y por los indicadores de su impacto posterior en el sistema productivo. Seguramente,  el déficit estuvo al establecer el para qué de la formación, la objetivación de su necesidad ha sido la causa de poder probar su eficiencia.

Hoy, en Catalunya, hay en torno a 928.254 persones de 16 a 64 años que no han podido  graduarse  en la Enseñanza Secundaria Obligatoria, que es condición mínima para el acceso a una formación profesional en el sistema educativo, o en formación profesional para el empleo. Unas 2.318.085 persones disponen de un nivel de formación que acredita una  capacidad profesional o la posibilitad de acceder a ella. Finalmente, 979.756 personas disponen de una titulación universitaria.

En el mercado de trabajo hoy se habla de infracualificación, de personas que no tienen la formación necesaria para desempeñar una función laboral con más requerimientos de profesionalidad de la que disponen, o de sobrecualificación  personas que desempeñan una función laboral que requiere de una menor cualificación de las que ellas acreditan. Ambos casos son manifestaciones de desequilibrio entre las necesidades profesionales de un puesto de trabajo y las capacidades de las personas que lo ocupan. Al observar nuestro modelo productivo, en términos de productividad y de valor añadido, sabemos que son pocos los puestos de trabajo  que corresponden a un nivel de exigencia de título  universitario. Son más los puestos de trabajo de nivel medio que demandan un nivel de acreditación profesional medio o especializado y, finalmente, los de menor cualificación cada vez ocupan un menor espacio en el empleo.

El desequilibrio principal del mercado de trabajo en términos de cualificación lo provoca, por un lado, la escasa demanda de trabajos que requieren de un nivel universitario para su desempeño, ello provoca que las personas que poseen ese nivel de titulación invadan también puestos de trabajo que requieren menos nivel de cualificación. Y, por otro, que las personas sin cualificación en este contexto pierden casi todas las oportunidades laborales porque primero se destruyen los empleos que no requieren cualificación y los que hay son ocupados por personas con mayor nivel de cualificación. Un ejemplo de la tendencia lo observamos en las personas de 16 a 24 años, podemos observar que solo han aumentado las oportunidades de empleo en esta crisis para los universitarios y  en los sectores del comercio  y la hostelería  junto a los sectores de los nuevos servicios. El resto de grupos segmentados por actividad y titulación académica solo han visto disminuir el empleo. La tendencia está ahí: la máxima exigencia de un nivel de formación, pero no para un puesto de trabajo cualificado sino que, inesperadamente, es para los puestos de trabajo disponibles hoy que en su mayoría son, en buena parte, de un bajo nivel de cualificación, que, por otra parte, también están disminuyendo fruto de la contracción económica.

Para corregir este desequilibrio en materia de formación y el empleo es necesario establecer una agenda renovada para la formación para el empleo con dos prioridades: una mayor y adecuada especialización de la oferta formativa a las necesidades de los puestos de trabajo y la garantía de acceso para todas las personas en edad de trabajar a todas las oportunidades formativas. Más concretamente, una acción que garantice la formación en competencias básicas para las personas no graduadas en ESO y una formación que permita especializarse en niveles de profesionalidad adecuados. La formación en gestión de proyectos y el emprendimiento deben ser también una nueva prioridad para los licenciados universitarios sin un trabajo adecuado a su capacidad profesional.

Pero, con toda seguridad, hay que hacer una definición clara del para qué del sistema de formación para el empleo. Hay que conseguir un buen plan de la formación necesaria y adecuada a las necesidades presentes y futuras de nuestro sistema productivo. Un plan que conozca y acredite técnicamente todas las necesidades formativas, los requerimientos profesionales, que defina los productos formativos y los métodos de impartición, que defina las recursos y los operadores, que determine las condiciones de acceso a la formación de los usuarios. Finalmente, con un plan que incluya un sistema de evaluación ex ante, en el proceso, y ex post. Evaluación que mida la eficacia, la eficiencia y el impacto de la formación y asegurar sus finalidades en términos de conocimiento y habilidades de las personas, de la mejora del capital humano y su aportación de valor en el sistema productivo, y, finalmente, como último resultado, la mejora de la competitividad del sistema económico.

Homenatge a Santiago Carrillo

Record de Santigo Carrillo en motiu del seu homenatge a Barcelona el 12 d’Abril de 2013

En aquest acte volem testimoniar el nostre homenatge a Santiago Carrillo, perquè volem recordar la seva figura, la seva vida i els seus valors, justament en un moment com aquest, enmig de la Gran Crisi que estem vivint.  Crisis que torna a uns nivells de pobressa inacceptables i que a l’hora polítiques maldestres reduiexen les prestacions socials per els més febles.

Molts dels que estem aquí vam militar amb ell en el PCE o en el PSUC. Alguns, a més a més, vam ser els seus amics. Per a la majoria suposa un referent polític de la història de la democràcia espanyola.

En la seva darrera etapa vital, Santiago va saber retrobar el camí juvenil. Fins al final dels seus dies es va convertir en un dels analistes polítics més respectats. Compromès, com sempre a la seva vida, amb la causa dels treballadors i del socialisme.

La meva primera referència de Santiago va ser a la meva adolescència, quan militava en el moviment estudiantil durant la dictadura, i més tard, ja amb pantalons llargs, en el moviment sindical, o més ben dit, en el moviment obrer, en el PSUC.

A nosaltres, les seves decisions com a Secretari General sempre ens impactaven. Era el final del franquisme i ell anteposava com a prioritat la lluita per les llibertats al socialisme, mentre a nosaltres en l’acció popular ens mobilitzava més la reivindicació. És a dir, que ens movia més la condició de classe que les aliances de classe.

Però ell era sempre el nostre referent polític per la seva voluntat de reconstrucció del moviment obrer. Ell sabia que amb les llibertats el camí seria menys dolorós i menys difícil per a la classe obrera.

Eren temps en què la clandestinitat no deixava molt espai al debat democràtic. Dominava l’organització i la consigna, i la necessitat de supervivència, que sacrificava la transparència i, de vegades, el debat democràtic.

En el món de les ombres, i la clandestinitat era un món d’ombres per definició, hi viuen igual els herois i els vilans, i de vegades millor els vilans que els herois.

En els debats interns, l’autoritat de Carrillo normalment no era qüestionada per ningú. Qualsevol plantejament diferent no era fàcilment compartit i de vegades ni tan sols debatut. Fos per bo o per dolent, l’estratègia no podia ser qüestionada per la tàctica, les realitats que no estaven en sintonia amb l’estratègia, no es consideraven suficientment i per això simplement no es reconeixien.

Però ningú no li podrà negar que el PCE fou la major organització antifranquista que va liderar l’oposició interior: el PCE era el Partit i en això, alguna cosa hi va tenir a veure en Santiago Carrillo.

No vaig poder viure, per raons d’edat, el seu socialisme revolucionari inicial, ni el seu paper a la guerra o en els durs temps de la postguerra i de la reorganització del PCE. Santiago pot haver deixat moltes insatisfaccions a la vida i pot haver comès errors, segurament més dels que ell mateix creia. Ara bé, si totes les comparacions són odioses, comparar el caràcter de Carrillo i la seva forma d’exercir l’autoritat com Stalin i fins i tot amb Franco amb l’única finalitat de promocionar un llibre, no només és una comparació odiosa sinó que frega la infàmia dels infames temps del franquisme i de la guerra freda.

Juntament amb Berlinguer i Marchais, va iniciar la revisió del comunisme poststalinista, i junts, vam promoure l’anomenat eurocomunisme. Anys després vam viure la caiguda del mur i amb ell, l’enfonsament de l’anomenat “socialisme real”. Hem quedat orfes de realitats pràctiques en el combat per uns ideals que compartim, que veuen en el socialisme democràtic l’única expressió política capaç d’acabar amb les desigualtats econòmiques i socials.

També va ser determinant per a tots l’estratègia de canviar la menció de la república per la d’Espanya i la d’anar cap a la llibertat pel pacte de reconciliació nacional. Va aconseguir obrir noves aliances tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya.

Això li va donar al PCE una important força política durant la transició que no es va acabar de traduir en diputats, llevat de Catalunya.

Alguns van acusar Carrillo de ser el culpable en solitari dels desastres electorals i van anar a per ell amb importants suports externs en els mitjans, aquí va començar el cisme.

Santiago a la seva vida no va deixar ningú indiferent, perquè va marcar un lideratge singular amb la seva forta personalitat.

Com a militant el recordo en diverses etapes: la més èpica, si més no per a mi, la lluita antifranquista, la més eufòrica que comença amb la legalització del PCE i provablement acaba amb l’aprovació de la Constitució. I per acabar, la que vaig experimentar com a la més trista, la de la confusió i la de la ruptura en el PCE que va acabar amb la fi de la seva acció com a dirigent. Fou a partir d’aleshores, paradoxalment, quan vaig veure-li florir la seva humanitat.

La meva relació d’amistat neix a partir d’aquest moment, de la seva sortida del PCE, quan tot va quedar: en el que hagués pogut ser i no va ser, com deia un dirigent molt important del PSUC que avui ja és mort, o com diu el meu amic Emilo, entre tots la van matar i ella sola es va morir.

En Santiago en aquests temps es reunia amb els vells i lleials camarades per reconstruir la unitat comunista, per recomposar l’esquerra, per posar la seva veu contra la intolerància i el fascisme.

Però també per a retrobar-se amb els amics i saber de les coses que passaven al país i al món. Jo per a ell era un català del Baix Llobregat, amic dels seus amics Carles Navales i Emilio García, entre d’altres camarades del Baix.

D’aquesta darrera època recordo dues coses importants de les quals ens parlaba sempre: el seu combat contra el neoliberalisme econòmic, pels perversos i perjudicials efectes sobre les classes populars i la defensa dels drets individuals i col·lectius, així com la seva defensa de la democràcia com a marc necessari per a construir el socialisme.

Santiago, pel que l’he conegut, no confiava en aquells que no defensaven amb claredat la seva posició, però respectava, i fins i tot de vegades admirava, els que sí que ho feien, encara que no compartís el que deien.

Farà dos anys que vam perdre Carles Navales, i Santiago em va dir molt afligit per la pèrdua inesperada del seu amic: “Castellana, que es mori un vell camarada és trist, però esperat, però que ho faci una persona encara jove és injust. Cuideu-vos els joves que sou molt febles”.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell va ser per concertar una entrevista amb la meva filla per a un treball universitari. Recordo que li va fer molt  il·lusió, que estava encantat de poder parlar amb els joves, tan necessaris perquè les idees que van donar sentit a la seva vida continuïn corrent.

Lamentablement, primer l’ictus, i la mort després, ens el van prendre. En guardo un record entranyable, perquè com a amic vaig trobar-hi una disponibilitat, un compromís personal, una empatia i un afecte (“carinyo”) que no vaig saber veure en el Santiago Secretari General, provablement com jo vaig viure la vida partidària no li vaig saber veure.

Santiago Carrillo restarà com un gran referent de l’esquerra espanyola i del comunisme, però allà on la seva dimensió política i social es fa més gran és en la seva vocació de lluita per la igualtat i el socialisme.

Catalunya, el poble de Catalunya, també el recordarà com a algú que buscava la unió de tota Espanya en la causa de la igualtat i el socialisme, des del respecte actiu en l’autodeterminació dels seus pobles. Reconeixia Catalunya i Euskadi com a subjectes polítics fins a les darreres conseqüències.

No per casualitat va ser una de les poques veus que a Madrid va donar suport al darrer Estatut de Catalunya.

Santiago sempre va entendre Catalunya no com a un projecte frustrat de la seva burgesia, sinó com un poble que en la seva plenitud no només es transformava a ell mateix sinó que podia ser determinant en la construcció d’una Espanya i una Europa democràtica, plena i avançada en el progrés social.

Amb Santiago hem viscut la nostra vida política, hem après, hem compartit, hem patit. Però amb ell sabem que el veritable sentit d’una vida és també la causa que la caracteritza. En el seu cas sempre va ser el socialisme, en la nostra pot ser-ho, però encara ens queda camí. I en aquest camí Santiago ha quedat com un referent.

Gràcies, salut.

Ir a algún lado cuando se viene de ninguna parte

Si hay una escena horrible en la vida es ver cómo anda un pollo sin cabeza, en sus momentos finales. Desespera ver sus compulsivos movimientos y sobre todo el saber que solo tiene un final posible: el desplome definitivo. El actual liderazgo en nuestra economía y también en nuestra vida política tiene un comportamiento muy parecido, solo se mueve compulsivamente en la llamada consolidación fiscal, con la única posibilidad de la reducción del gasto, y sabe que eso solo produce la asfixia, es decir, la muerte, su final.

El mensaje europeo en estos tiempos, con la notable influencia de la Alemania conservadora, es muy claro hacia España: el modelo de liderazgo económico y social de las élites españolas ha comportado, hasta ahora, el peor colapso económico que podíamos imaginar, y hay que hacer profundas reformas. Estoy de acuerdo en esto que dicen, que considero como el principal mensaje: las clases dirigentes en España mantienen inalterable su poder a pesar del cambio de régimen – de la dictadura a la democracia- y de la integración europea. Han modificado solo la apariencia, con un rostro más democrático, mientras han seguido dominando inalterados los resortes de la economía y su estructural e insano modelo de desarrollo. Un modelo basado en la especulación del dinero fácil y el cortoplazismo en la inversión, sin descartar las connivencias con lo público y su derivada principal, la corrupción, fruto de una fuerte  debilidad de los poderes públicos. Una clase dirigente, la española, que, a pesar de estar anclada en un hipernacionalismo político, que preserva su jerarquía social, ha jugado y fuerte en la economía especulativa global, provocando  importantes salidas de capital nacional a destinos extranjeros, eso sí, mientras invertían en España, compañías extranjeras invadían los escasos segmentos de  nuestra economía que se abrían para el capital financiero extranjero, en concreto, a la especulación inmobiliaria.

Sí que es  verdad, como dicen los voceros de Europa, que  hoy lo que nos hace falta a España  es sacarnos de encima a unas élites que monopolizan el  poder económico en las partes más rentables del sistema – es su bunker de siempre- y solo abren, o mejor dicho lo dejan abrir, en aquellas ocasiones que    significan un alto riesgo o una rentabilidad a largo plazo. Se benefician estas mismas élites de un sistema fiscal ligth para las grandes fortunas y también para los sistemas especulativos de desarrollo económico, los que no están basados en la economía productiva. Un sistema fiscal que, por el contrario, es muy duro para las rentas del trabajo y del consumo. Hace falta construir un país con compromisos de inversión, de creación de empleo, y de reducción de las, cada vez más, profundas desigualdades sociales en el marco de un crecimiento sostenible mediombientalmente. Esta es la única salida y las élites no están por la labor.

Mientras las élites españolas hoy van a Europa y enfatizan de ella solo su mensaje austericida: hay que gastar lo que se tiene (lo de ellos está fuera de España o en negro), hay que socializar las deudas privadas (que las paguemos entre todos) y construir esfuerzos nacionales que pesen sobre los más débiles,  que permitan salir a cada país de la crisis. Nos dicen que, si todos los motores van bien y aligeran sus pesos muertos, Europa irá bien, se salvará el euro. No dicen que éste está en manos de pocos, pero es así. Ciertamente, el que la derecha europea hoy está por menos Europa y más porque cada “palo aguante su vela”, en términos de país, pone sordina a sus críticas, en las que estoy de acuerdo,  a las élites españolas y, contrariamente a lo que dicen, en la práctica, solo protegen los comportamientos más indeseables de nuestra derecha, muy conservadora. Esto profundiza nuestras desigualdades y provoca el decrecimiento de nuestra economía, con la consiguiente profundización de un circulo vicioso en lo económico: + deuda = - gastos – ingresos.

Este “pollo sin cabeza” que es la economía española, hoy, ha terminado su vida de forma horrible, como también lo fue por profundamente desigual su desarrollo. Sin más, un sin sentido general, sin olvidar que, mientras tanto, ha propiciado consolidación y riqueza para unos pocos, los de siempre, y deuda para muchos, que ahora quieren, y parece que van a conseguir, que la paguemos entre todos - la pública y la privada al mismo tiempo-. Rezar o lamentarse por el “viejo y descabezado pollo” solo  prolonga su agonía, la de todos. Si somos realistas, y algo pragmáticos, solo nos queda ir a otra cosa ya, esta no da para más.

Es necesario un nuevo paradigma económico en España con una nuevas élites, con un reforzamiento institucional que provenga de la modernización y la transparencia de la gestión de lo público, adaptación a los nuevos tiempos y al uso de la tecnología. Debe hacerse la renovación de la administración   preservando el estado de bienestar alcanzado y, a su vez, conseguir la corrección de las crecientes desigualdades que las políticas de equidad no han evitado, y, sobre todo, reformar, como prioridad, nuestra actividad productiva consolidándola primero, en el corto plazo, pero con la mirada en el medio y largo plazo para que produzca los bienes necesarios de la demanda nacional y a la vez tenga una capacidad de competir en el mundo.

Unas ideas clave para empezar de nuevo:

Renegociar con voluntad de atender la deuda soberana y sus plazos de devolución, segmentando claramente la que es de origen público o responsabilidad compartida y la que es de origen privado, o sea, de responsabilidad personalizada. Los efectos sobre el gasto público en su mora deben ser sostenibles socialmente, con un necesario incremento de la inversión y la financiación básica de nuestra economía primaria, la que produce bienes y servicios. Si Europa y sus sistemas financieros no nos ayudan solo nos queda ir al mal llamado default, y a una quita a nuestros proveedores de capital.

Financiar nuestro sistema productivo primario, el que esté en condiciones de  garantizar que solo se le financia la liquidez que le permite activar su actividad y garantizar un razonable retorno a unos precios  asumibles en sus costes en términos de competitividad. En ningún caso, financiar deuda privada que tiene un difícil retorno económico, la mala cabeza cada cual se la pague o, mejor dicho, responda por la suya.

Favorecer una dimensión empresarial saludable que evite el ineficiente minifundismo empresarial que solo provoca ganancias en el corto, que no consolida economías de escala o sinergias que son la base de un desarrollo económico más consolidado y sostenible. Los sectores en los que consolidar y desarrollar nuestra producción deben estar anclados en nuestras posibilidades presentes y futuras, huir, como del agua hirviendo, de voluntarismos irrealizables o de escapadas hacia adelante. Solo el esfuerzo, la capacidad y el tesón producen la excelencia. Lo demás son espejismos que acaban en frustración y producen pobreza y pérdida de la esperanza colectiva.

Una nueva política que favorezca una cultura productiva y emprendedora basada, principalmente, en el desarrollo del capital humano, de sus capacidades y motivaciones, que impida a la vez las grandes desigualdades salariales y los corporativismos insolidarios.

Finalmente, situados en la proverbial escasez de energía propia, que es donde  tenemos nuestro talón de Aquiles, tendremos que conseguirla mediante el aumento de la autoproducción, de un lado, o de compensar su escasez con las ventajas de nuestra posición geográfica; una oferta turística basada  en unos razonables términos de calidad de vida; y una mayor longevidad de la población.

Cambiar y reformar no es, como hasta hoy, recortar y debilitar más nuestra economía. Eso es la gobernanza del miserable que solo usa la contabilidad como técnica. Gobernar es movilizar nuestros recursos propios y acertar en liderar un amplio movimiento, consistente, que vaya hacia un sólido desarrollo de nuestros fundamentos económicos. Y, mientras, a los hermanos europeos, sin olvidar que también lo somos nosotros, hay que decirles que o renegocian la deuda razonablemente, sin asfixias, o que  hay “quita” española, no damos para más.

El rescate europeo, sin más, sin capacidad nacional de reformas en profundidad nos llevará al suicidio, pero somos conscientes que, como hemos dicho, para salir de esta necesitamos también nuevas élites, ampliar la democracia y, sobre todo, una actitud más favorable al cambió de todos, pues así como estamos hoy acabaremos como el pollo sin cabeza.

Francesc Castellana

15/12/2012

Anar a algun lloc, quan es ve de cap lloc

Anar a algun lloc, quan es ve de cap lloc

Si existeix una escena terrible en la vida és veure com camina un pollastre sense cap, en els seus moments finals. Es desesperant observar els moviments compulsius i, sobre tot, saber que només té un final possible: el desplom definitiu. L’actual lideratge en la nostra economia i també en la vida política té un comportament semblant, només es mou de manera compulsiva en l’anomenada consolidació fiscal, amb l’única possibilitat de la reducció de la despesa, i sap que això només provoca asfixia, és a dir, la mort, el final.

El missatge europeu en aquets temps, amb la notable influència de l’Alemanya conservadora, és molt clar cap a Espanya: el model de lideratge econòmic i social de les elits espanyoles ha comportat, fins ara, el pitjor col·lapse econòmic que podíem imaginar, i cal fer reformes. Estic d’acord en allò que diuen, que és el seu principal missatge: les classes dirigents espanyoles mantenen inalterable el seu poder, malgrat el canvi de règim – de la dictadura a la democràcia – i de la integració en Europa. Només s’ha modificat l’aparença, amb un rostre més democràtic, mentre han continuat dominant, sense cap alteració, les claus de l’economia i el seu estructural model desenvolupament mancat de qualitat. Un model basat en l’especulació i el curt termini en la inversió, sense descartar les connivències amb lo públic i la seva principal derivació, la corrupció, conseqüència de un forta debilitat dels poders públics. Una classe dirigent – la espanyola – que, malgrat trobar-se ancorada en un hipernacionalisme polític, que preserva la seva jerarquia social, ha jugat fort en l’economia especulativa global, provocant grans sortides de capital nacional a l’estranger. Mentre tant, companyies estrangeres invertien en Espanya i envaïen els minsos segments oberts de la nostra economia, concretament, en el sector immobiliari.

És cert, com diuen els portaveus europeus, que ens és necessari treure’ns de sobre les elits que monopolitzen el poder econòmic en allò que és més rentable a curt termini i només permeten l’accés d’altres quan la inversió significa risc o tan sols és rentable a llarg termini. Aquestes mateixes elits es beneficien d’un sistema fiscal que s’aplica de manera ligth a les grans fortunes i als sistemes especulatius de desenvolupament econòmic, és a dir, a les inversions no basades en l’economia productiva. Un sistema fiscal que, d’altra banda, actua durament front a les rendes del treball i del consum. Cal construir un país amb compromisos d’inversió, de creació d’ocupació i de reducció de les, cada cop més, profundes desigualtats socials, en el marc d’un creixement mediambientalment sostenible. Aquesta és l’única sortida i les elits no estan per la feina.

Les elits espanyoles visiten Europa i tornen amb un missatge “austericida”: cal gastar només allò que es disposa (ho seu és fora d’Espanya o circula en negre), cal socialitzar el deute privat (pagar-ho entre tots) i construir esforços nacionals cimentats sobre els més dèbils, que permetin sortir de la crisi. Ens diuen que, si tots els motors van bé i s’alleugeren de pesos morts, Europa anirà bé i l’euro se salvarà. No ens diuen que l’euro està en poques mans, però és la realitat. Certament, el fet que la dreta europea estigui per “menys Europa” i més perquè “cada palo aguante su vela”, en termes de país, posa sordina a les seves crítiques – en les que estic d’acord – a les elits espanyoles i, contràriament al què diuen, en la pràctica, només protegeixen els comportaments més indesitjables de la nostra dreta, molt conservadora. Aquests fet aprofundeix les nostres desigualtats i provoca el decreixement de la nostra economia, tot generant un cercle viciós econòmic: +deute = - despesa – ingressos.

Aquest pollastre sense cap, que és l’economia espanyola avui, ha finit la seva vida de forma terrible, com va ser, per profundament desigual, el seu desenvolupament. Sense més, una desraó general. Sense oblidar que, mentre tant, ha propiciat consolidació i riquesa per a pocs, els de sempre, i deute per a molts, que ara volen, i sembla que ho aconseguiran, que el paguem entre tots – el públic i el privat a l’hora -. Pregar i lamentar-se pel pollastre vell i sense cap només contribueix a perllongar la seva agonia, que és la de tots. Si som realistes, i quelcom pragmàtics, tan sols ens resta anar a una altra cosa urgentment, això ja no dóna.

És necessari un nou paradigma econòmic a Espanya, amb noves elits, i un reforçament institucional procedent de la modernització i la transparència en la gestió, adaptació als nous temps i a l’ús de la tecnologia. Cal renovar l’administració, tot preservant l’estat del benestar assolit i, alhora, aconseguir la correcció de les creixents desigualtats que no han evitat les polítiques d’equitat, i, sobretot, com a prioritat, reformar la nostra activitat productiva, tot consolidant-la primer, a curt termini, però amb la vista posada en el mig i llarg, per tal que produeixi els béns necessaris a la demanda nacional i sigui capaç de competir a escala global.

Certes idees clau per a començar de nou:

Renegociar, amb la voluntat de donar resposta, el deute sobirà i els seus terminis de retorn, segmentant clarament el que és d’origen públic, de responsabilitat compartida, del que és d’origen privat, de responsabilitat personalitzada. Els efectes sobre la despesa pública, en la seva mora, han d’ésser socialment sostenibles, amb un necessari increment de la inversió i el finançament bàsic de la nostra economia primària, la que produeix béns i serveis. Si Europa i els seus sistemes financers només ens resta anar a l’anomenat default i a una quita als nostres proveïdors de capital.

Finançar el nostre sistema productiu primari (aquell que es trobi en condicions de garantir que només se’l finança la liquiditat per tal d’alleugerir la seva activitat) i garantir un raonable retorn a uns preus assumibles en costos en termes de competitivitat. En cap cas, finançar deute privat, que té un difícil retorn econòmic. Que cadascú respongui el seu mal cap.

Afavorir una dimensió empresarial saludable, que eviti l’ineficient minifundisme empresarial que només produeix beneficis a curt, que no consolida economies d’escala o sinergies, que són la base d’un desenvolupament econòmic consolidat i sostenible. Els sectors en els quals consolidar i desenvolupar la nostra producció han d’ésser ancorats en les nostres possibilitats presents i futures. Cal fugir, com de l’aigua bullent, de voluntarismes irrealitzables i de fugides cap endavant. Tan sols el esforç, la capacitat i la tenacitat produeixen excel·lència. La resta són miratges que acaben en frustració i produeixen pobresa i pèrdua d’esperança col·lectiva.

Una nova política que afavoreixi una cultura productiva i emprenedora, basada, principalment, en el desenvolupament del capital humà, de les seves capacitats i motivacions, que impedeixi les grans desigualtats salarials i els corporativismes insolidaris.

Finalment, situats en la proverbial escassetat d’energia pròpia, allà on és el nostre taló d’Aquil·les, haurem d’aconseguir-la, d’una banda, mitjançant l’augment de l’autoproducció i, de l’altra, compensar l’escassetat amb les avantatges de la nostra posició geogràfica. Una oferta turística, basada en uns raonables nivells de qualitat de vida. Una major longevitat de la població.

Canviar i reformar no és, com fins ara, retallar i debilitar cada cop més la nostra economia. Això és la governança del miserable que només fa servir la comptabilitat com a tècnica. Governar és mobilitzar els propis recursos i encartar en el lideratge d’un ampli i consistent moviment adreçat a desenvolupar els nostres fonaments econòmics. I, mentre tant, als germans europeus, sense oblidar que també ho som, cal dir-los que renegociem el deute raonablement, sense asfixies, o que es dóna quita espanyola, no donem per més.

El rescat europeu, sense més, sense capacitat nacional de reformes en profunditat, ens portarà al suïcidi. Però, som conscients que, com he dit anteriorment, necessitem noves elits, ampliar la democràcia i, sobretot, una actitud més favorable al canvi per part de tothom, car, així com estem avui, acabarem com el pollastre sense cap.

Francesc Castellana

15/12/2012

Igualdad o equidad, ¿un posible debate?

Ideas para el 38 Congreso del PSOE

Un amigo, también socialista, recientemente me decía que la política de equidad era la forma más cierta y casi única de expresar la política de izquierdas. Estoy seguro de que con ello defendía el valor de la diversidad ante el peligro del uniformismo de una visión “talibán” de la igualdad.

De entrada, por el origen de la palabra ya vemos  en latín su diferenciación. Seguramente en la evolución de los usos lingüísticos se ha diferenciado más  entre el tratamiento en relación con el ánimo y el tratamiento en general, público o privado: la equidad y la diferencia en equivalencia en general, personas o cosas, la igualdad.

Dos definiciones académicas para no ser iletrados:

igualdad.

(Del lat. aequalĭtas, -ātis).

1. f. Conformidad de algo con otra cosa en naturaleza, forma, calidad o cantidad.

2. f. Correspondencia y proporción que resulta de muchas partes que uniformemente componen un todo.

3. f. Mat. Equivalencia de dos cantidades o expresiones.

~ ante la ley.

1. f. Principio que reconoce a todos los ciudadanos capacidad para los mismos derechos.

~ de ánimo.

f. Constancia y serenidad en los sucesos prósperos o adversos

equidad.

(Del lat. aequĭtas, -ātis).

1. f. Igualdad de ánimo.

2. f. Bondadosa templanza habitual. Propensión a dejarse guiar, o a fallar, por el sentimiento del deber o de la conciencia, más bien que por las prescripciones rigurosas de la justicia o por el texto terminante de la ley.

3. f. Justicia natural, por oposición a la letra de la ley positiva.

4. f. Moderación en el precio de las cosas, o en las condiciones de los contratos.

5. f. Disposición del ánimo que mueve a dar a cada uno lo que merece.

Real Academia Española

¿Con una política de equidad es suficiente? nos podemos preguntar. ¿Los poderes públicos deben tratar solo con equidad a todos los ciudadanos? Como principio general de una actuación pública ante iguales no cabe otra posible actuación desde una perspectiva del derecho, aunque también se exceptúa esta afirmación en algunas ocasiones. También debemos considerar que en la sociedad no todos somos iguales como lo somos ante la ley, y que al contrario, se producen fuertes e importantes desigualdades sociales y económicas más allá de otras diversidades, también importantes. A modo de ejemplo hay que aceptar pasivamente las desigualdades en la retribución entre una persona empleada a tiempo parcial, un minijob, y un consejero o consejera de una empresa en el Ibex 35 o en el consejo de una caja que superan a la primera en más del 500%.

¿Debe quedarse una opción política en el ejercicio del gobierno solo con la equidad y ejemplarizar así a la sociedad en esa cultura? Mi respuesta es que debe regir su actuación con equidad pero no puede quedarse ahí si observa que en la sociedad aumentan las desigualdades de forma importante y debe también favorecer fuertemente la igualdad frente a la desigualdad y el riesgo de la exclusión social.

Las políticas de igualdad son en sí mismas transformadoras, luchan contra lo injusto, mientras que las de equidad solo administran la realidad de forma bondadosa y por ello pueden convivir con la desigualdad más extrema por que ignoran, consciente o inconscientemente, que no todo es política pública, y al revés, en la sociedad se mueven muchas cosas en lo social y en lo económico fuera del ámbito público.

Lo que caracteriza de forma muy importante a la izquierda en su historia es favorecer la igualdad, conseguir un nivel de equilibrio entre la diversidad y la cohesión social. No olvidemos esta nuestra identidad, que también nace de la Revolución Francesa. Por el contrario sin un fuerte componente de la política de igualdad, de reequilibrio, a quien sirven: la buena gobernanza, los sistemas de protección social e incluso el estado del bienestar. “Menos estado” y “más mercado” es para algunos, en su expresión extrema de un liberalismo solo en lo económico, ignorar interesadamente la necesaria corrección de la política de la igualdad, su objetivo de favorecer desde lo público a los más favorecidos, que lo son por ser élite y no por igualdad de oportunidades, que los que lo son lo siguen siendo como excepción.

Para mi no hay izquierda si no hay fuertes políticas de igualdad desde el gobierno. Y sin ellas, la frustración y la desesperanza en la política hacen perder la confianza a muchos, y con ello, el apoyo de aquellos que respetando el mercado, no admiten la exclusión social y el empobrecimiento de la mayoría. La derecha solo es hegemónica cuando la sociedad pierde la batalla por la equidad y la igualdad, que deben ir siempre juntas ¿Por qué no volver al latín?

Diciembre 2011

El 12è congrés del PSC. Nou PSC
-després del congrés-

Hom ja ha viscut alguns congressos en la seva llarga vida política. En aquest ho he fet com a convidat. M’ha sorprès molt pel seu “tempo”: que primer s’hagi fet el balanç de gestió, que després i per sorpresa s’hagi escollit el Primer Secretari, que després d’aquesta primera elecció s’aprovi la política, i finalment que s’esculli la direcció. Potser en reforçar la necessària visibilitat del lideratge, perd força la representació col·lectiva, l’efecte coral o pinya. En definitiva, per a mi, cal tornar a allò clàssic i més consistent de primer fer el balanç –el que s’ha fet- , després que s’aprovi la política –el que es vol fer-, i finalment, de manera que ho relligui tot, l’elecció del Primer Secretari i la nova direcció -qui ha d’encapçalar tot plegat-. Reforçaríem la proposta política d’una banda, i la fraternitat en el compromís col·lectiu de tot el PSC.

D’aquest congrés en destaca un fet: que en tot moment s’hagi votat en votació secreta, això sol ja és un important avenç democràtic. Avenç que ha tancat espai a "les coaccions de l'aparell", si és que n’hi havia. Veurem com ha anat tot això, segurament el que s’ha emprès és un bon camí. El que s’ha fet, però, dóna més transparència al que es fa en el congrés i potser menys en el que es vota per part dels delegats, que tenen un vot delegat dels afiliats. L’avenç en el vot secret és irreversible i demana una volta més de reflexió, ja que per a mi avançar cap el sufragi universal de la militància en tot ajudaria més al perfeccionament democràtic de totes i cadascuna de les decisions congressuals.

Montilla i la seva executiva fent autocrítica, com l’han feta, valenta i consistent, han ajudat a què, pel suport obtingut, hagi estat tot el PSC qui hagi fet una autocrítica, dura, seriosa, sincera. Han ajudat a què fos aquesta autocrítica la base d’una profunda i seriosa renovació de les persones i les formes de fer d’aquest partit. L’executiva sortint, el seu equip central, a més d’haver portat el PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions, amb el President Maragall i el amb el President Montilla, que han fet les polítiques més socials que mai s’han fet a Catalunya en democràcia, ha suposat alhora també un fort distanciament amb el propi electorat i amb la nostra base social. El document presentat per Montilla en nom de l’executiva sortint és una bona anàlisi i crec que hi ha propostes per no tornar-hi a caure de nou en el futur. Gràcies, aquest gest els honora.

Pere Navarro, en la seva presentació al congrés, ha estat molt convincent per la seva valentia, presentar-se en aquest moment, per la seriositat de la seva proposta, perquè ha estat el més consistent com a socialdemòcrata i també com a líder polític, ha estat amb els peus a terra, no ha fet populisme en cap moment, i sobretot ha aparegut com un socialista més, això sí, amb la disposició i la ferma voluntat d’encapçalar-nos. El bon resultat, pel suport obtingut, que li ha suposat la seva elecció, ens demostra que aquesta percepció ha estat àmplia, molt més del que alguns es pensaven, contradient el que deien alguns que amb el vot secret emergiria una proposta diferent.

El debat dels documents, la part "crítica" del congrés, ha ajudat a millorar-los, però això de debatre d’aquesta manera és massa feixuc. Tot plegat: elaborar la proposta política és massa seriós per deixar-ho en mans d’unes comissions amb molt poc temps per al debat assossegat, i també és de poc rigor deixar-ho finalment en mans d’un plenari amb menys temps encara. Els temes estrella del debat són a voltes tòpics d’interès mediàtic, des del meu punt de vista, és clar, perquè no tenen, o jo no els hi he vist en el debat, l’aprofundiment que requereixen. Encara que també, i en positiu, per a mi, els textos d’aquest congrés queden en general com uns textos satisfactoris per fer política socialista en els propers anys, però també cal que mirem que, tal i com han quedat, siguin de nou debatuts a les agrupacions, en el dia a dia, per ajudar a l’acció política concreta. Aleshores quedaran menys doctrinaris i més a la vora de la pràctica política, i sobretot ens ajudaran a tenir una major exigència personal i col·lectiva a fer-ho. Si així ho fem, evitarem l’escletxa que de vegades és dóna entre l’administració institucional del que fem i la nostra acció política transformadora que també hem de fer.

Finalment, ha sortit una nova direcció, una evolució generacional i àmplia de la gent que dirigeix el PSC, ha estat un important canvi després de la profunda autocrítica de l’equip anterior. Han dit, i ho sembla, que és una renovació de síntesi en el compromís polític, una renovació també com a resultat de la integració de la diversitat del sectors fruit de l’enriquidora diversitat interna. Esperem que sigui també, com intuïm, un compromís en la reorganització més democràtica del partit que sigui capaç de recuperar la mobilització i la connexió amb les persones, en el que volen i diuen elles en la seva vida diària. Parlo de recuperar la condició ciutadana del PSC amb plena normalitat per a les seves persones, sense distàncies entre allò polític i allò quotidià, sense oblidar tampoc la centralitat de la condició treballadora de les persones, condició que és en definitiva la que avui més pateix els efectes d’una depressió econòmica que malauradament va camí, o en perill, d’aprofundir-se.

Continuem estant, com sempre, per transformar la realitat per a un nou equilibri social on tothom pugui aportar el seu treball, on ningú hi sigui discriminat, i alhora, tothom pugui gaudir d’una redistribució més justa de la riquesa que no suposi augmentar les desigualtats, com ens ha passat, i que, ans al contrari, ens faci més iguals, amb un salari digne d’una banda i un salari social, també igualador, que vingui de l’estat del benestar que volem i defensem.

Francesc Castellana i Aregall, desembre 2011