Anar a algun lloc, quan es ve de cap lloc
Si existeix una escena terrible en
la vida és veure com camina un pollastre sense cap, en els seus moments finals.
Es desesperant observar els moviments compulsius i, sobre tot, saber que només
té un final possible: el desplom definitiu. L’actual lideratge en la nostra
economia i també en la vida política té un comportament semblant, només es mou
de manera compulsiva en l’anomenada consolidació fiscal, amb l’única
possibilitat de la reducció de la despesa, i sap que això només provoca
asfixia, és a dir, la mort, el final.
El missatge europeu en aquets temps,
amb la notable influència de l’Alemanya conservadora, és molt clar cap a Espanya:
el model de lideratge econòmic i social de les elits espanyoles ha comportat,
fins ara, el pitjor col·lapse econòmic que podíem imaginar, i cal fer reformes.
Estic d’acord en allò que diuen, que és el seu principal missatge: les classes
dirigents espanyoles mantenen inalterable el seu poder, malgrat el canvi de
règim – de la dictadura a la democràcia – i de la integració en Europa. Només
s’ha modificat l’aparença, amb un rostre més democràtic, mentre han continuat
dominant, sense cap alteració, les claus de l’economia i el seu estructural
model desenvolupament mancat de qualitat. Un model basat en l’especulació i el
curt termini en la inversió, sense descartar les connivències amb lo públic i
la seva principal derivació, la corrupció, conseqüència de un forta debilitat
dels poders públics. Una classe dirigent – la espanyola – que, malgrat
trobar-se ancorada en un hipernacionalisme polític, que preserva la seva
jerarquia social, ha jugat fort en l’economia especulativa global, provocant
grans sortides de capital nacional a l’estranger. Mentre tant, companyies
estrangeres invertien en Espanya i envaïen els minsos segments oberts de la
nostra economia, concretament, en el sector immobiliari.
És cert, com diuen els portaveus
europeus, que ens és necessari treure’ns de sobre les elits que monopolitzen el
poder econòmic en allò que és més rentable a curt termini i només permeten
l’accés d’altres quan la inversió significa risc o tan sols és rentable a llarg
termini. Aquestes mateixes elits es beneficien d’un sistema fiscal que s’aplica
de manera ligth a les
grans fortunes i als sistemes especulatius de desenvolupament econòmic, és a
dir, a les inversions no basades en l’economia productiva. Un sistema fiscal
que, d’altra banda, actua durament front a les rendes del treball i del consum.
Cal construir un país amb compromisos d’inversió, de creació d’ocupació i de
reducció de les, cada cop més, profundes desigualtats socials, en el marc d’un
creixement mediambientalment sostenible. Aquesta és l’única sortida i les elits
no estan per la feina.
Les elits espanyoles visiten
Europa i tornen amb un missatge “austericida”: cal gastar només allò que es
disposa (ho seu és fora d’Espanya o circula en negre), cal socialitzar el deute
privat (pagar-ho entre tots) i construir esforços nacionals cimentats sobre els
més dèbils, que permetin sortir de la crisi. Ens diuen que, si tots els motors
van bé i s’alleugeren de pesos morts, Europa anirà bé i l’euro se salvarà. No
ens diuen que l’euro està en poques mans, però és la realitat. Certament, el
fet que la dreta europea estigui per “menys Europa” i més perquè “cada palo
aguante su vela”, en termes de país, posa sordina a les seves crítiques – en
les que estic d’acord – a les elits espanyoles i, contràriament al què diuen,
en la pràctica, només protegeixen els comportaments més indesitjables de la
nostra dreta, molt conservadora. Aquests fet aprofundeix les nostres
desigualtats i provoca el decreixement de la nostra economia, tot generant un
cercle viciós econòmic: +deute = - despesa – ingressos.
Aquest pollastre sense cap, que és
l’economia espanyola avui, ha finit la seva vida de forma terrible, com va ser,
per profundament desigual, el seu desenvolupament. Sense més, una desraó
general. Sense oblidar que, mentre tant, ha propiciat consolidació i riquesa
per a pocs, els de sempre, i deute per a molts, que ara volen, i sembla que ho
aconseguiran, que el paguem entre tots – el públic i el privat a l’hora -.
Pregar i lamentar-se pel pollastre vell i sense cap només contribueix a
perllongar la seva agonia, que és la de tots. Si som realistes, i quelcom
pragmàtics, tan sols ens resta anar a una altra cosa urgentment, això ja no
dóna.
És necessari un nou paradigma econòmic
a Espanya, amb noves elits, i un reforçament institucional procedent de la
modernització i la transparència en la gestió, adaptació als nous temps i a
l’ús de la tecnologia. Cal renovar l’administració, tot preservant l’estat del
benestar assolit i, alhora, aconseguir la correcció de les creixents
desigualtats que no han evitat les polítiques d’equitat, i, sobretot, com a
prioritat, reformar la nostra activitat productiva, tot consolidant-la primer,
a curt termini, però amb la vista posada en el mig i llarg, per tal que
produeixi els béns necessaris a la demanda nacional i sigui capaç de competir a
escala global.
Certes idees clau per a començar
de nou:
Renegociar, amb la voluntat de
donar resposta, el deute sobirà i els seus terminis de retorn, segmentant
clarament el que és d’origen públic, de responsabilitat compartida, del que és
d’origen privat, de responsabilitat personalitzada. Els efectes sobre la
despesa pública, en la seva mora, han d’ésser socialment sostenibles, amb un
necessari increment de la inversió i el finançament bàsic de la nostra economia
primària, la que produeix béns i serveis. Si Europa i els seus sistemes
financers només ens resta anar a l’anomenat default i a una quita
als nostres proveïdors de capital.
Finançar el nostre sistema
productiu primari (aquell que es trobi en condicions de garantir que només se’l
finança la liquiditat per tal d’alleugerir la seva activitat) i garantir un
raonable retorn a uns preus assumibles en costos en termes de competitivitat.
En cap cas, finançar deute privat, que té un difícil retorn econòmic. Que
cadascú respongui el seu mal cap.
Afavorir una dimensió empresarial
saludable, que eviti l’ineficient minifundisme empresarial que només produeix
beneficis a curt, que no consolida economies d’escala o sinergies, que són la
base d’un desenvolupament econòmic consolidat i sostenible. Els sectors en els
quals consolidar i desenvolupar la nostra producció han d’ésser ancorats en les
nostres possibilitats presents i futures. Cal fugir, com de l’aigua bullent, de
voluntarismes irrealitzables i de fugides cap endavant. Tan sols el esforç, la
capacitat i la tenacitat produeixen excel·lència. La resta són miratges que
acaben en frustració i produeixen pobresa i pèrdua d’esperança col·lectiva.
Una nova política que afavoreixi
una cultura productiva i emprenedora, basada, principalment, en el
desenvolupament del capital humà, de les seves capacitats i motivacions, que
impedeixi les grans desigualtats salarials i els corporativismes insolidaris.
Finalment, situats en la
proverbial escassetat d’energia pròpia, allà on és el nostre taló d’Aquil·les,
haurem d’aconseguir-la, d’una banda, mitjançant l’augment de l’autoproducció i,
de l’altra, compensar l’escassetat amb les avantatges de la nostra posició
geogràfica. Una oferta turística, basada en uns raonables nivells de qualitat
de vida. Una major longevitat de la població.
Canviar i reformar no és, com fins
ara, retallar i debilitar cada cop més la nostra economia. Això és la
governança del miserable que només fa servir la comptabilitat com a tècnica.
Governar és mobilitzar els propis recursos i encartar en el lideratge d’un
ampli i consistent moviment adreçat a desenvolupar els nostres fonaments
econòmics. I, mentre tant, als germans europeus, sense oblidar que també ho
som, cal dir-los que renegociem el deute raonablement, sense asfixies, o que es
dóna quita espanyola, no donem per més.
El rescat europeu, sense més,
sense capacitat nacional de reformes en profunditat, ens portarà al suïcidi.
Però, som conscients que, com he dit anteriorment, necessitem noves elits,
ampliar la democràcia i, sobretot, una actitud més favorable al canvi per part
de tothom, car, així com estem avui, acabarem com el pollastre sense cap.
Francesc Castellana
15/12/2012
