sábado, 31 de diciembre de 2011

Igualdad o equidad, ¿un posible debate?
Ideas para el 38 Congreso del PSOE

Un amigo, también socialista, recientemente me decía que la política de equidad era la forma más cierta y casi única de expresar la política de izquierdas. Estoy seguro de que con ello defendía el valor de la diversidad ante el peligro del uniformismo de una visión “talibán” de la igualdad.

De entrada, por el origen de la palabra ya vemos  en latín su diferenciación. Seguramente en la evolución de los usos lingüísticos se ha diferenciado más  entre el tratamiento en relación con el ánimo y el tratamiento en general, público o privado: la equidad y la diferencia en equivalencia en general, personas o cosas, la igualdad.

Dos definiciones académicas para no ser iletrados:
igualdad.
(Del lat. aequalĭtas, -ātis).
1. f. Conformidad de algo con otra cosa en naturaleza, forma, calidad o cantidad.
2. f. Correspondencia y proporción que resulta de muchas partes que uniformemente componen un todo.
3. f. Mat. Equivalencia de dos cantidades o expresiones.
~ ante la ley.
1. f. Principio que reconoce a todos los ciudadanos capacidad para los mismos derechos.
~ de ánimo.
f. Constancia y serenidad en los sucesos prósperos o adversos

equidad.
(Del lat. aequĭtas, -ātis).
1. f. Igualdad de ánimo.
2. f. Bondadosa templanza habitual. Propensión a dejarse guiar, o a fallar, por el sentimiento del deber o de la conciencia, más bien que por las prescripciones rigurosas de la justicia o por el texto terminante de la ley.
3. f. Justicia natural, por oposición a la letra de la ley positiva.
4. f. Moderación en el precio de las cosas, o en las condiciones de los contratos.
5. f. Disposición del ánimo que mueve a dar a cada uno lo que merece.

Real Academia Española

¿Con una política de equidad es suficiente? nos podemos preguntar. ¿Los poderes públicos deben tratar solo con equidad a todos los ciudadanos? Como principio general de una actuación pública ante iguales no cabe otra posible actuación desde una perspectiva del derecho, aunque también se exceptúa esta afirmación en algunas ocasiones. También debemos considerar que en la sociedad no todos somos iguales como lo somos ante la ley, y que al contrario, se producen fuertes e importantes desigualdades sociales y económicas más allá de otras diversidades, también importantes. A modo de ejemplo hay que aceptar pasivamente las desigualdades en la retribución entre una persona empleada a tiempo parcial, un minijob, y un consejero o consejera de una empresa en el Ibex 35 o en el consejo de una caja que superan a la primera en más del 500%.

¿Debe quedarse una opción política en el ejercicio del gobierno solo con la equidad y ejemplarizar así a la sociedad en esa cultura? Mi respuesta es que debe regir su actuación con equidad pero no puede quedarse ahí si observa que en la sociedad aumentan las desigualdades de forma importante y debe también favorecer fuertemente la igualdad frente a la desigualdad y el riesgo de la exclusión social.

Las políticas de igualdad son en sí mismas transformadoras, luchan contra lo injusto, mientras que las de equidad solo administran la realidad de forma bondadosa y por ello pueden convivir con la desigualdad más extrema por que ignoran, consciente o inconscientemente, que no todo es política pública, y al revés, en la sociedad se mueven muchas cosas en lo social y en lo económico fuera del ámbito público.

Lo que caracteriza de forma muy importante a la izquierda en su historia es favorecer la igualdad, conseguir un nivel de equilibrio entre la diversidad y la cohesión social. No olvidemos esta nuestra identidad, que también nace de la Revolución Francesa. Por el contrario sin un fuerte componente de la política de igualdad, de reequilibrio, a quien sirven: la buena gobernanza, los sistemas de protección social e incluso el estado del bienestar. “Menos estado” y “más mercado” es para algunos, en su expresión extrema de un liberalismo solo en lo económico, ignorar interesadamente la necesaria corrección de la política de la igualdad, su objetivo de favorecer desde lo público a los más favorecidos, que lo son por ser élite y no por igualdad de oportunidades, que los que lo son lo siguen siendo como excepción.

Para mi no hay izquierda si no hay fuertes políticas de igualdad desde el gobierno. Y sin ellas, la frustración y la desesperanza en la política hacen perder la confianza a muchos, y con ello, el apoyo de aquellos que respetando el mercado, no admiten la exclusión social y el empobrecimiento de la mayoría. La derecha solo es hegemónica cuando la sociedad pierde la batalla por la equidad y la igualdad, que deben ir siempre juntas ¿Por qué no volver al latín?

Diciembre 2011

martes, 20 de diciembre de 2011

El 12è congrés del PSC. Nou PSC
-després del congrés-

Hom ja ha viscut alguns congressos en la seva llarga vida política. En aquest ho he fet com a convidat. M’ha sorprès molt pel seu “tempo”: que primer s’hagi fet el balanç de gestió, que després i per sorpresa s’hagi escollit el Primer Secretari, que després d’aquesta primera elecció s’aprovi la política, i finalment que s’esculli la direcció. Potser en reforçar la necessària visibilitat del lideratge, perd força la representació col·lectiva, l’efecte coral o pinya. En definitiva, per a mi, cal tornar a allò clàssic i més consistent de primer fer el balanç –el que s’ha fet- , després que s’aprovi la política –el que es vol fer-, i finalment, de manera que ho relligui tot, l’elecció del Primer Secretari i la nova direcció -qui ha d’encapçalar tot plegat-. Reforçaríem la proposta política d’una banda, i la fraternitat en el compromís col·lectiu de tot el PSC.

D’aquest congrés en destaca un fet: que en tot moment s’hagi votat en votació secreta, això sol ja és un important avenç democràtic. Avenç que ha tancat espai a "les coaccions de l'aparell", si és que n’hi havia. Veurem com ha anat tot això, segurament el que s’ha emprès és un bon camí. El que s’ha fet, però, dóna més transparència al que es fa en el congrés i potser menys en el que es vota per part dels delegats, que tenen un vot delegat dels afiliats. L’avenç en el vot secret és irreversible i demana una volta més de reflexió, ja que per a mi avançar cap el sufragi universal de la militància en tot ajudaria més al perfeccionament democràtic de totes i cadascuna de les decisions congressuals.

Montilla i la seva executiva fent autocrítica, com l’han feta, valenta i consistent, han ajudat a què, pel suport obtingut, hagi estat tot el PSC qui hagi fet una autocrítica, dura, seriosa, sincera. Han ajudat a què fos aquesta autocrítica la base d’una profunda i seriosa renovació de les persones i les formes de fer d’aquest partit. L’executiva sortint, el seu equip central, a més d’haver portat el PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions, amb el President Maragall i el amb el President Montilla, que han fet les polítiques més socials que mai s’han fet a Catalunya en democràcia, ha suposat alhora també un fort distanciament amb el propi electorat i amb la nostra base social. El document presentat per Montilla en nom de l’executiva sortint és una bona anàlisi i crec que hi ha propostes per no tornar-hi a caure de nou en el futur. Gràcies, aquest gest els honora.

Pere Navarro, en la seva presentació al congrés, ha estat molt convincent per la seva valentia, presentar-se en aquest moment, per la seriositat de la seva proposta, perquè ha estat el més consistent com a socialdemòcrata i també com a líder polític, ha estat amb els peus a terra, no ha fet populisme en cap moment, i sobretot ha aparegut com un socialista més, això sí, amb la disposició i la ferma voluntat d’encapçalar-nos. El bon resultat, pel suport obtingut, que li ha suposat la seva elecció, ens demostra que aquesta percepció ha estat àmplia, molt més del que alguns es pensaven, contradient el que deien alguns que amb el vot secret emergiria una proposta diferent.

El debat dels documents, la part "crítica" del congrés, ha ajudat a millorar-los, però això de debatre d’aquesta manera és massa feixuc. Tot plegat: elaborar la proposta política és massa seriós per deixar-ho en mans d’unes comissions amb molt poc temps per al debat assossegat, i també és de poc rigor deixar-ho finalment en mans d’un plenari amb menys temps encara. Els temes estrella del debat són a voltes tòpics d’interès mediàtic, des del meu punt de vista, és clar, perquè no tenen, o jo no els hi he vist en el debat, l’aprofundiment que requereixen. Encara que també, i en positiu, per a mi, els textos d’aquest congrés queden en general com uns textos satisfactoris per fer política socialista en els propers anys, però també cal que mirem que, tal i com han quedat, siguin de nou debatuts a les agrupacions, en el dia a dia, per ajudar a l’acció política concreta. Aleshores quedaran menys doctrinaris i més a la vora de la pràctica política, i sobretot ens ajudaran a tenir una major exigència personal i col·lectiva a fer-ho. Si així ho fem, evitarem l’escletxa que de vegades és dóna entre l’administració institucional del que fem i la nostra acció política transformadora que també hem de fer.

Finalment, ha sortit una nova direcció, una evolució generacional i àmplia de la gent que dirigeix el PSC, ha estat un important canvi després de la profunda autocrítica de l’equip anterior. Han dit, i ho sembla, que és una renovació de síntesi en el compromís polític, una renovació també com a resultat de la integració de la diversitat del sectors fruit de l’enriquidora diversitat interna. Esperem que sigui també, com intuïm, un compromís en la reorganització més democràtica del partit que sigui capaç de recuperar la mobilització i la connexió amb les persones, en el que volen i diuen elles en la seva vida diària. Parlo de recuperar la condició ciutadana del PSC amb plena normalitat per a les seves persones, sense distàncies entre allò polític i allò quotidià, sense oblidar tampoc la centralitat de la condició treballadora de les persones, condició que és en definitiva la que avui més pateix els efectes d’una depressió econòmica que malauradament va camí, o en perill, d’aprofundir-se.

Continuem estant, com sempre, per transformar la realitat per a un nou equilibri social on tothom pugui aportar el seu treball, on ningú hi sigui discriminat, i alhora, tothom pugui gaudir d’una redistribució més justa de la riquesa que no suposi augmentar les desigualtats, com ens ha passat, i que, ans al contrari, ens faci més iguals, amb un salari digne d’una banda i un salari social, també igualador, que vingui de l’estat del benestar que volem i defensem.

Francesc Castellana i Aregall, desembre 2011

martes, 6 de diciembre de 2011

La desigualtat el problema, més igualtat la solució

-Reflexions prèvies al Congrés del PSC-

No vull ni puc fer avui aquí una aproximació tècnica al darrer  informe de l'OCDE que ens diu com si fos una acta notarial que la desigualtat creix i que amb l’actual crisi es pot arribar a nivells no tolerables tant  socialment com políticament. En el cas d’Espanya, i Catalunya dins d’ella, la situació s’agreuja. Cal observar que una determinada globalització sense normes i equilibri, sols econòmica i  no política ni social, ens ha portat a una redistribució de la riquesa planetària en el territoris i també en les seves elits  però lamentablement  no entre les persones, han augmentat i estan augmentant les desigualtats, els més rics son més rics i els més pobres, encara més pobres.

Ja la OIT ens ho feia observar recentment  dient-nos que els països que més patien la crisi eren aquells que havien crescut de forma no sostenible i alhora de forma desequilibrada socialment. Amb ambdues reflexions hi comença a haver un corrent de pensament entre “els tecnòcrates” que posa en evidència que sense ordre social i sense un creixement sostingut anem cap a aprofundir la crisi actual i sobretot les seves lamentables conseqüències socials, més desigualtat i més pobresa, que posen en perill les democràcies com avui les gaudim.

La nostra acció política avui no pot ser sols pensada per a un  territori “local”, per molt nacional que aquest sigui, que també ha de ser pensada, doncs la proximitat i la solidaritat són essencials. La nostra acció política  ha d’anar a buscar necessàriament de forma prioritària unes noves regles, un control democràtic, en la globalització mundial. Una nova mundialització econòmica en la qual els seu guanys vagin en primer lloc  cap als sectors que més la pateixen, per ajustos i deslocalitzacions productives, per una redistribució injusta de la riquesa  en els països anomenats rics, i per contra assolir prioritàriament  la llibertat política junt a una major protecció social i de les rendes en els països anomenats emergents. Sols amb el reequilibri de les rendes d'amplis sectors socials en “l'espai món” assolirem que el consum es mogui en una franja acceptable i permeti la possibilitat d’accedir al treball, la producció a milions de persones que avui no en tenen. En cas contrari, amb les polítiques actuals augmentaran el beneficis dels grans oligopolis econòmics que gestionen ineficientment i augmentaran les desigualtats socials que són la porta del conflicte social d'una banda i de l’altra el peril permanent de conflictes bèl·lics.

Cal una globalització social basada en un nou contracte social perquè pot ser la solució de tots els problemes de desigualtat que avui estan creixent. Això seria sens dubte un avenç  cap a més igualtat social i un creixement econòmic més equilibrat.

No podem estar governats en el “món gran” per una dreta que atempta contra l’estat del benestar, pactat després de la segona guerra mundial, dreta que procura per sobre de tot el seu aïllament a Europa per així aconseguir en primer lloc  la seva reducció a la mínima expressió, per avançar  després cap a la seva definitiva liquidació. Tampoc  podem estar dirigits per una incondicional gestió econòmica de l’esquerra social-lliberal, avui predominant en la gestió d'allò econòmic  a dins dels partits socialistes, opció que es mou en la mateixa direcció de la dreta encara que acceptant correccions socials per les fortes  pressions dels pro-treball, que valoritcen el treball per sobre del guany económic.

Necessitem recuperar els valors i els principis del socialisme,  que ens portin a una millor acció política, que reconstrueixi de bell nou  l'equilibri entre el qui produeix i el guany econòmic que produeix , un nou equilibri que prohibeixi l’especulació i que finalment suposi un nou re-equilibri col·lectiu entre les rendes del treball i les institucions socials de la societat del benestar. Ho necessitem no sols per sobreviure, que ho necessitem avui més que mai, sinó també per tenir la condició humana digne que volem, és a dir, lliure i sense por a la guerra i a la pobresa.
 Als amics en el socialisme dir-vos que hem de fugir de la dominant “estètica del poder i de la victòria”  del “realisme neo-lliberal”, per anar pel nostre camí de sempre, el de conquerir  més igualtat social, més sostenibilitat en el creixement econòmic, i sobretot de més equilibri entre allò econòmic i allò social, entre l'individual i el col·lectiu.

Ens hem equivocat I ens equivoquem quan per una “institucionalitat europea neutra” hem aparegut al costat de les posicions més conservadores que ha tingut Europa després de la segona guerra mundial, les qui representen A. Merkel i N. Sarkozy. De veritat l'encara president espanyol, J.L. Rodríguez Zapatero ha estat la seva víctima política de l'hegemonia de la dreta a Europa, encara que ho ha estat també d'un pragmatisme, molt seu, per la supervivència. L’acció del President  per un cantó  ens  ha protegit en part els nostres drets socials, ja que no podem oblidar que haguessin estat anorreats en una intervenció de la Comissió Europea i li ho hem de reconéixer, però d’altra banda no ens ha “comunicat” suficientment  el per què dels seus canvis sobtats, i lamentablement crec que ha volgut preservar l’estètica de “la victòria I el poder” per sobre la de l’explicació i l’hegemonia dels valors del socialisme. Per tot plegat la nostra gent  no ens ha sentit propers, no ho hem estat. Ens han vist allunyats i capficats en allò nostre ”la bronca política”, la gent no ha sentit l’escalfor de la protecció social, malgrat els esforços per augmentar-la que s’han fet fins el darrer moment  i alguns amics propers no ens ho reconeixen.

La desigualtat social lamentablement ha crescut en el nostre període de govern a l’Estat i a la Generalitat, ha estat un fet, i nosaltres ho hem pagat perquè així ho han volgut els nostres electors. La nostra renovació avui passa per fugir de la retòrica i de l’estètica del poder i la victòria, passa per lluitar per sobre de tot , i com sempre ho hem fet, per  més igualtat social, sense ella la llibertat i la pau poden estar amenaçades.

Desembre 2011 

sábado, 3 de diciembre de 2011

Montilla senador

Montilla senador

Què vol aquesta gent que ha decidit donar carnet de "dignes" o d' "indignes" , aquesta gent que ara que el President Montilla vol continuar la seva vida política com a senador del Senat d'Espanya reclama la dignitat del càrrec d' "ex President de la Generalitat". Què vol aquesta gent que fa molt poc ens parlava d’un català emprenyat, que van fabricar, quan ells no governaven a Catalunya i els seus amics tampoc ho feien a Espanya.

Què vol aquesta gent que està en possessió de molts altaveus mediàtics, que ens porten a una cultura depredadora contra tot allò que no els representa a ells, tot allò que es mou en el respecte als més profunds valors de la tolerància i de la llibertat.

Em separa a mi del President Montilla la manera de viure la seva catalanitat, jo no la tinc volguda com ell, la meva és obtinguda per identitat i confirmada amb la meva voluntat de pertinença, madura després de conèixer i admirar-ne d'altres. Sóc català i admirador de les cultures de la resta del món. El president Montilla, però, ha adoptat una pertinença més activa que la meva en la seva catalanitat, fins i tot en la comprensió d’una identitat auto afirmada sempre com a víctima, que adorm molts sentiments de responsabilitat.

És cert, en molts aspectes, que els "nous dominadors" del catalanisme donen i treuen carnets d'identitats, quan la ciutadania és un dret personal i el seu reconeixement és un dret administratiu, que, en democràcia, no pot estar en mans de purismes nacionalistes, Això últim estaria més d'acord amb les ideologies que vàrem vèncer en la segona guerra mundial els "nacionalismes excloents", encara que certament a Catalunya com a Espanya va haver de morir el dictador Franco per disfrutar d'aquesta victòria.

Al Senat i a proposta del PSC, el President Montilla ha de pensar a representar entre d'altres companys i companyes a la confiada Catalunya, sempre oberta i inclusiva, la Catalunya social, i defensar els seus drets i valors. És català qui viu i treballa a Catalunya i no qui els fariseus i els poders econòmics o mediàtics diuen. Tots sabem que es tenen els drets que s’han conquerit quan es va venir o és ve a viure a Catalunya i aquells altres que has ajudat a conquerir amb el teu compromís en la vida política catalana. Cal sortir de l'emmirallament del catalanisme de la xocolata amb nata, d’una carrinclona burgesia que també en una molt bona part fou col·laboracionista en la dictadura, i exercir el catalanisme del treball i l'esforç que sempre va combatre per la llibertat.

Als amics del PSC, preocupats per la dignitat del càrrec, que també !'hi ha algún, vull dir-los que deixin l'observació única i la dependencia del populisme mediàtic i practiquin tots junts la cultura de la solidaritat i de la fraternitat socialista, més quan els nostres reben l'agressió en moltes ocasions per ser el que som: socialistes, lluitadors socials, no hi pot haver per a nosaltres una catalanitat contra cap ideologia democràtica ni cap altre identitat diferent a la nostre.

Tornarem aconseguir, la necesitem,la Catalunya del respecte i la tolerencia i cal acabar amb les actituds que volen la intolerància i que per això reprimeixen allò que no és com ells volen, actituds de gent que no sap o no vol viure en llibertat i en el respecte a la diferència, en definitiva la gent que només sap i vol viure en el seu "món".

desembre 2011