Més Socialisme, més llibertat per a tots

L'altre dia vaig anar a l'escola d'estiu del meu partit, la del socialistes del Baix Llobregat. Hi parlaven en Jesús Caldera, President de la Fundación Ideas; na Inmaculada Rodriguez Piñeiro, Secretària d’Economia de l’Executiva Federal del PSOE, i en Maurici Lucena, Portaveu Parlamentari del Socialistes al Parlament de Catalunya. Bon cartell, potser amb un biaix molt orientat a una visió economicista, però interessant.

Vàrem poder veure i escoltar matisos entre els ponents, riquesa interna. Tanmateix vàrem poder constatar una bona voluntat de complementar-se entre ells, en les intervencions. Tots van parlar de la crisi, les causes i els efectes. Varen compartir una contundent crítica a la política del PP, i el lideratge conservador de la senyora Merkel. Van proposar alternatives per restablir primer el finançament, per així, estimular el creixement, reparar els danys al sistema del benestar europeu i facilitar un canvi de model productiu. Fins aquí res a dir, l'economia i els economistes; la història de la teoria econòmica, i el rigor macroeconòmic van fer palès una bona i justa oposició sistèmica dels intervinents.

Complica el debat, per al meu entendre, una exposició del Portaveu Socialista al Parlament que va parlar d'una globalització que suposa el creixement dels països emergents, ignorant que provoca profunds desequilibris i grans desigualtats socials. Parlà d'un creixement del coneixement com a instrument de reequilibri social i minimitzador de les iniquitats, però, ignorà que l’hegemonia de la dreta en aquest model, per el moment, suposa un procés d'acumulació per a molts pocs i unes condicions de pobresa per a molts, quasi tots. En Lucena culminà la seva intervenció albirant un futur en el qual la nova realitat econòmica i el model basat en el coneixement faria desaparèixer les profundes diferències entre la dreta i l' esquerra.

Jo, i crec que molts, vàrem entendre que també parlava de la desaparició total de la dreta i l’esquerra com a eixos de la política, però en Maurici ho va desmentir desprès en el torn de paraulest, un matís al seu declarat liberalisme económic que impregnà la seva intervenció.

No van decebre els ponents en les expectatives, en la seva qualitat i en la quantitat de propostes, demostraren que hi a una alternativa econòmica més social a la política conservadora del PP. Al PSOE i al PSC hi ha bona gent, bons experts per fer-ho possible, això sens dubte és una molt bona notícia.

Però crec que hi ha una altra dimensió ,més profunda, en aquesta crisi sistèmica, ja que afecta a la societat, a l'economia i a la política. Crec que ja no val, si és que algun cop valgué, parlar de la història de l'economia com la història de la teoria econòmica, la dels grans economistes. Correspon veure que la història econòmica l'han determinat les lluites socials per la igualtat i contra la injusta distribució de la renda, que aquest ha estat el sentit de progrés de la història: acabant primer amb l'esclavisme, després amb el feudalisme i avui amb una confrontació contra un model globalitzador profundament injust en la vessant social, desequilibrat en allò econòmic i que amenaça la democràcia, com a la gestió dels drets personals i col·lectius en equilibri.

El socialisme democràtic avui no pot estar, malgrat semblar-ho en algun debat, entre complaure’s amb les polítiques dominants quan s'està en el Govern, sense depreciar el biaix social que aquestes suposen, i la gesticulació crítica a l'oposició, combinada amb propostes amb biaix social fetes pensant en el sistema. Avui el socialisme ha de recuperar el que li ha estat essencial: un sistema de principis i valors en la lluita per la igualtat i per la democràcia.

No, no n'hi ha prou amb un socialisme ben intencionat de gestió i, per això, ens cal un socialisme que de nou sigui transgressor en el com i transformador en el què; un socialisme que ens ha portat a través de la lluita uns drets socials, col·lectius i individuals, que conformen el model de benestar i que, actualment, el model d'austeritat liderat per la dreta vol eliminar-lo a través de les constants agressions que pateix en el seu finançament.

No podem ser el socialistes com un gat vell que confon les cries de gat amb ratolins i que si veu bé els ratolins, li fa mandra perseguir-los. El socialisme avui ha de rejovenir-se lluitant amb el seu sistema de principis i valors que l'han caracteritzat fins ara. Un socialisme per afrontar una globalització, que té avantatges per als països més pobres però que de fet está suposant una dualització global entre rics i pobres amb uns nivells d’injustícia social  que no es poden sostenir ni admetre.

Calen models de creixement que siguin més sostenibles en el consum energètic i en l'equilibri mediambiental, models que suposin un accés a la renda per a tothom i que corregeixin les desigualtats perseguint efectivament la igualtat.

Potser si ens acostem més a la nostra gent, ens unim de nou tots en la lluita social, contra l'agressió neoliberal, podrem albirar noves propostes de Govern. Propostes que a més de millorar l'economia puguin aconseguir que els seus factors, lo essencial, suposin un creixement en igualtat social i equilibri mediambiental. El debat és de nou obert, una oportunitat, i cal caminar de nou per acabar amb aquest sistema, l'actual, per injust i cal transformar-lo per anar cap a un de nou on els valors democràtics i la justícia social puguin conviure en harmonia permetent el ple exercici de la dignitat humana.

La formación para el empleo o en el empleo hoy

En un debate en El Prat del Llobregat, al respecto de la relación entre empleo y formación profesional, un representante empresarial afirmó que los empresarios no conocen la formación necesaria en sus empresas y que ello dificulta la elaboración de catálogos formativos adecuados para atender a sus potenciales demandas. No sé si la  afirmación se corresponde con la realidad o es una exageración, pero dicho por un representante empresarial, uno se pregunta ¿si no lo saben las organizaciones empresariales quién lo debe saber? En este caso, no se  puede responsabilizar a los gobiernos de lo que no saben y deben saber los empresarios y hay que ayudarles cómo sea a que lo sepan. Sorprendió en el debate que los representantes empresariales también hablaron de la necesidad de más formación técnica y de la sobre oferta de personas con titulación universitaria. La última afirmación fue contestada por los expertos como inapropiada en su comparación con el resto de la Unión Europea y las economías más desarrolladas.

Llevamos largo tiempo en la búsqueda de una relación equilibrada de la oferta formativa con las necesidades de competencias en el empleo. Ni en los organismos de la comunidad autónoma de Catalunya, en los que he participado, ni en los de la Administración General del Estado, han conseguido un completo mapa de las necesidades formativas del sistema productivo y así poder marcar unas prioridades para lograr una buena senda para conseguir satisfacerlas.

Que ingenuidad la mía, pensé al oír al representante empresarial en El Prat, al pensar hasta ese momento  que entre  todos conocíamos con suficiente  detalle el sistema productivo y las demandas u oportunidades profesionales que existían en el mercado laboral para así establecer las prioridades formativas en cada convocatoria. Pensábamos todos que era necesario que empresarios, trabajadores y gobiernos profundizáramos más  en la detección de las necesidades concretas del sistema productivo, pero estábamos empeñados en hacer formación,  más formación a toda costa,  en algunas ocasiones era difícil justificar del todo su necesidad concreta. Aunque, curiosamente, se programaban las mismas acciones formativas por las empresas que por las instituciones formadoras sin condicionamiento institucional.

Si la afirmación en El Prat del representante empresarial sobre el desconocimiento de la empresas de sus necesidades de formación es cierta mi tranquilidad ya no es tanta.

En España se ha generado muchas horas de formación con la financiación de las empresas y los trabajadores. Formación que era necesario hacer y que, seguramente, ha sido útil para las personas que la han realizado pues, o han complementado su formación  inicial, o les ha supuesto acceder al conocimiento y las habilidades que no poseían antes. Pero, reconocida la eficacia de la formación realizada, esto no supone necesariamente la  justificación de su eficiencia, por la determinación de su necesidad previa y por los indicadores de su impacto posterior en el sistema productivo. Seguramente,  el déficit estuvo al establecer el para qué de la formación, la objetivación de su necesidad ha sido la causa de poder probar su eficiencia.

Hoy, en Catalunya, hay en torno a 928.254 persones de 16 a 64 años que no han podido  graduarse  en la Enseñanza Secundaria Obligatoria, que es condición mínima para el acceso a una formación profesional en el sistema educativo, o en formación profesional para el empleo. Unas 2.318.085 persones disponen de un nivel de formación que acredita una  capacidad profesional o la posibilitad de acceder a ella. Finalmente, 979.756 personas disponen de una titulación universitaria.

En el mercado de trabajo hoy se habla de infracualificación, de personas que no tienen la formación necesaria para desempeñar una función laboral con más requerimientos de profesionalidad de la que disponen, o de sobrecualificación  personas que desempeñan una función laboral que requiere de una menor cualificación de las que ellas acreditan. Ambos casos son manifestaciones de desequilibrio entre las necesidades profesionales de un puesto de trabajo y las capacidades de las personas que lo ocupan. Al observar nuestro modelo productivo, en términos de productividad y de valor añadido, sabemos que son pocos los puestos de trabajo  que corresponden a un nivel de exigencia de título  universitario. Son más los puestos de trabajo de nivel medio que demandan un nivel de acreditación profesional medio o especializado y, finalmente, los de menor cualificación cada vez ocupan un menor espacio en el empleo.

El desequilibrio principal del mercado de trabajo en términos de cualificación lo provoca, por un lado, la escasa demanda de trabajos que requieren de un nivel universitario para su desempeño, ello provoca que las personas que poseen ese nivel de titulación invadan también puestos de trabajo que requieren menos nivel de cualificación. Y, por otro, que las personas sin cualificación en este contexto pierden casi todas las oportunidades laborales porque primero se destruyen los empleos que no requieren cualificación y los que hay son ocupados por personas con mayor nivel de cualificación. Un ejemplo de la tendencia lo observamos en las personas de 16 a 24 años, podemos observar que solo han aumentado las oportunidades de empleo en esta crisis para los universitarios y  en los sectores del comercio  y la hostelería  junto a los sectores de los nuevos servicios. El resto de grupos segmentados por actividad y titulación académica solo han visto disminuir el empleo. La tendencia está ahí: la máxima exigencia de un nivel de formación, pero no para un puesto de trabajo cualificado sino que, inesperadamente, es para los puestos de trabajo disponibles hoy que en su mayoría son, en buena parte, de un bajo nivel de cualificación, que, por otra parte, también están disminuyendo fruto de la contracción económica.

Para corregir este desequilibrio en materia de formación y el empleo es necesario establecer una agenda renovada para la formación para el empleo con dos prioridades: una mayor y adecuada especialización de la oferta formativa a las necesidades de los puestos de trabajo y la garantía de acceso para todas las personas en edad de trabajar a todas las oportunidades formativas. Más concretamente, una acción que garantice la formación en competencias básicas para las personas no graduadas en ESO y una formación que permita especializarse en niveles de profesionalidad adecuados. La formación en gestión de proyectos y el emprendimiento deben ser también una nueva prioridad para los licenciados universitarios sin un trabajo adecuado a su capacidad profesional.

Pero, con toda seguridad, hay que hacer una definición clara del para qué del sistema de formación para el empleo. Hay que conseguir un buen plan de la formación necesaria y adecuada a las necesidades presentes y futuras de nuestro sistema productivo. Un plan que conozca y acredite técnicamente todas las necesidades formativas, los requerimientos profesionales, que defina los productos formativos y los métodos de impartición, que defina las recursos y los operadores, que determine las condiciones de acceso a la formación de los usuarios. Finalmente, con un plan que incluya un sistema de evaluación ex ante, en el proceso, y ex post. Evaluación que mida la eficacia, la eficiencia y el impacto de la formación y asegurar sus finalidades en términos de conocimiento y habilidades de las personas, de la mejora del capital humano y su aportación de valor en el sistema productivo, y, finalmente, como último resultado, la mejora de la competitividad del sistema económico.

Homenatge a Santiago Carrillo

Record de Santigo Carrillo en motiu del seu homenatge a Barcelona el 12 d’Abril de 2013

En aquest acte volem testimoniar el nostre homenatge a Santiago Carrillo, perquè volem recordar la seva figura, la seva vida i els seus valors, justament en un moment com aquest, enmig de la Gran Crisi que estem vivint.  Crisis que torna a uns nivells de pobressa inacceptables i que a l’hora polítiques maldestres reduiexen les prestacions socials per els més febles.

Molts dels que estem aquí vam militar amb ell en el PCE o en el PSUC. Alguns, a més a més, vam ser els seus amics. Per a la majoria suposa un referent polític de la història de la democràcia espanyola.

En la seva darrera etapa vital, Santiago va saber retrobar el camí juvenil. Fins al final dels seus dies es va convertir en un dels analistes polítics més respectats. Compromès, com sempre a la seva vida, amb la causa dels treballadors i del socialisme.

La meva primera referència de Santiago va ser a la meva adolescència, quan militava en el moviment estudiantil durant la dictadura, i més tard, ja amb pantalons llargs, en el moviment sindical, o més ben dit, en el moviment obrer, en el PSUC.

A nosaltres, les seves decisions com a Secretari General sempre ens impactaven. Era el final del franquisme i ell anteposava com a prioritat la lluita per les llibertats al socialisme, mentre a nosaltres en l’acció popular ens mobilitzava més la reivindicació. És a dir, que ens movia més la condició de classe que les aliances de classe.

Però ell era sempre el nostre referent polític per la seva voluntat de reconstrucció del moviment obrer. Ell sabia que amb les llibertats el camí seria menys dolorós i menys difícil per a la classe obrera.

Eren temps en què la clandestinitat no deixava molt espai al debat democràtic. Dominava l’organització i la consigna, i la necessitat de supervivència, que sacrificava la transparència i, de vegades, el debat democràtic.

En el món de les ombres, i la clandestinitat era un món d’ombres per definició, hi viuen igual els herois i els vilans, i de vegades millor els vilans que els herois.

En els debats interns, l’autoritat de Carrillo normalment no era qüestionada per ningú. Qualsevol plantejament diferent no era fàcilment compartit i de vegades ni tan sols debatut. Fos per bo o per dolent, l’estratègia no podia ser qüestionada per la tàctica, les realitats que no estaven en sintonia amb l’estratègia, no es consideraven suficientment i per això simplement no es reconeixien.

Però ningú no li podrà negar que el PCE fou la major organització antifranquista que va liderar l’oposició interior: el PCE era el Partit i en això, alguna cosa hi va tenir a veure en Santiago Carrillo.

No vaig poder viure, per raons d’edat, el seu socialisme revolucionari inicial, ni el seu paper a la guerra o en els durs temps de la postguerra i de la reorganització del PCE. Santiago pot haver deixat moltes insatisfaccions a la vida i pot haver comès errors, segurament més dels que ell mateix creia. Ara bé, si totes les comparacions són odioses, comparar el caràcter de Carrillo i la seva forma d’exercir l’autoritat com Stalin i fins i tot amb Franco amb l’única finalitat de promocionar un llibre, no només és una comparació odiosa sinó que frega la infàmia dels infames temps del franquisme i de la guerra freda.

Juntament amb Berlinguer i Marchais, va iniciar la revisió del comunisme poststalinista, i junts, vam promoure l’anomenat eurocomunisme. Anys després vam viure la caiguda del mur i amb ell, l’enfonsament de l’anomenat “socialisme real”. Hem quedat orfes de realitats pràctiques en el combat per uns ideals que compartim, que veuen en el socialisme democràtic l’única expressió política capaç d’acabar amb les desigualtats econòmiques i socials.

També va ser determinant per a tots l’estratègia de canviar la menció de la república per la d’Espanya i la d’anar cap a la llibertat pel pacte de reconciliació nacional. Va aconseguir obrir noves aliances tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya.

Això li va donar al PCE una important força política durant la transició que no es va acabar de traduir en diputats, llevat de Catalunya.

Alguns van acusar Carrillo de ser el culpable en solitari dels desastres electorals i van anar a per ell amb importants suports externs en els mitjans, aquí va començar el cisme.

Santiago a la seva vida no va deixar ningú indiferent, perquè va marcar un lideratge singular amb la seva forta personalitat.

Com a militant el recordo en diverses etapes: la més èpica, si més no per a mi, la lluita antifranquista, la més eufòrica que comença amb la legalització del PCE i provablement acaba amb l’aprovació de la Constitució. I per acabar, la que vaig experimentar com a la més trista, la de la confusió i la de la ruptura en el PCE que va acabar amb la fi de la seva acció com a dirigent. Fou a partir d’aleshores, paradoxalment, quan vaig veure-li florir la seva humanitat.

La meva relació d’amistat neix a partir d’aquest moment, de la seva sortida del PCE, quan tot va quedar: en el que hagués pogut ser i no va ser, com deia un dirigent molt important del PSUC que avui ja és mort, o com diu el meu amic Emilo, entre tots la van matar i ella sola es va morir.

En Santiago en aquests temps es reunia amb els vells i lleials camarades per reconstruir la unitat comunista, per recomposar l’esquerra, per posar la seva veu contra la intolerància i el fascisme.

Però també per a retrobar-se amb els amics i saber de les coses que passaven al país i al món. Jo per a ell era un català del Baix Llobregat, amic dels seus amics Carles Navales i Emilio García, entre d’altres camarades del Baix.

D’aquesta darrera època recordo dues coses importants de les quals ens parlaba sempre: el seu combat contra el neoliberalisme econòmic, pels perversos i perjudicials efectes sobre les classes populars i la defensa dels drets individuals i col·lectius, així com la seva defensa de la democràcia com a marc necessari per a construir el socialisme.

Santiago, pel que l’he conegut, no confiava en aquells que no defensaven amb claredat la seva posició, però respectava, i fins i tot de vegades admirava, els que sí que ho feien, encara que no compartís el que deien.

Farà dos anys que vam perdre Carles Navales, i Santiago em va dir molt afligit per la pèrdua inesperada del seu amic: “Castellana, que es mori un vell camarada és trist, però esperat, però que ho faci una persona encara jove és injust. Cuideu-vos els joves que sou molt febles”.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell va ser per concertar una entrevista amb la meva filla per a un treball universitari. Recordo que li va fer molt  il·lusió, que estava encantat de poder parlar amb els joves, tan necessaris perquè les idees que van donar sentit a la seva vida continuïn corrent.

Lamentablement, primer l’ictus, i la mort després, ens el van prendre. En guardo un record entranyable, perquè com a amic vaig trobar-hi una disponibilitat, un compromís personal, una empatia i un afecte (“carinyo”) que no vaig saber veure en el Santiago Secretari General, provablement com jo vaig viure la vida partidària no li vaig saber veure.

Santiago Carrillo restarà com un gran referent de l’esquerra espanyola i del comunisme, però allà on la seva dimensió política i social es fa més gran és en la seva vocació de lluita per la igualtat i el socialisme.

Catalunya, el poble de Catalunya, també el recordarà com a algú que buscava la unió de tota Espanya en la causa de la igualtat i el socialisme, des del respecte actiu en l’autodeterminació dels seus pobles. Reconeixia Catalunya i Euskadi com a subjectes polítics fins a les darreres conseqüències.

No per casualitat va ser una de les poques veus que a Madrid va donar suport al darrer Estatut de Catalunya.

Santiago sempre va entendre Catalunya no com a un projecte frustrat de la seva burgesia, sinó com un poble que en la seva plenitud no només es transformava a ell mateix sinó que podia ser determinant en la construcció d’una Espanya i una Europa democràtica, plena i avançada en el progrés social.

Amb Santiago hem viscut la nostra vida política, hem après, hem compartit, hem patit. Però amb ell sabem que el veritable sentit d’una vida és també la causa que la caracteritza. En el seu cas sempre va ser el socialisme, en la nostra pot ser-ho, però encara ens queda camí. I en aquest camí Santiago ha quedat com un referent.

Gràcies, salut.