La desigualtat el problema, més igualtat la solució
-Reflexions prèvies al Congrés del PSC-
No vull ni puc fer avui aquí una aproximació tècnica al darrer informe de l'OCDE que ens diu com si fos una acta notarial que la desigualtat creix i que amb l’actual crisi es pot arribar a nivells no tolerables tant socialment com políticament. En el cas d’Espanya, i Catalunya dins d’ella, la situació s’agreuja. Cal observar que una determinada globalització sense normes i equilibri, sols econòmica i no política ni social, ens ha portat a una redistribució de la riquesa planetària en el territoris i també en les seves elits però lamentablement no entre les persones, han augmentat i estan augmentant les desigualtats, els més rics son més rics i els més pobres, encara més pobres.
Ja la OIT ens ho feia observar recentment dient-nos que els països que més patien la crisi eren aquells que havien crescut de forma no sostenible i alhora de forma desequilibrada socialment. Amb ambdues reflexions hi comença a haver un corrent de pensament entre “els tecnòcrates” que posa en evidència que sense ordre social i sense un creixement sostingut anem cap a aprofundir la crisi actual i sobretot les seves lamentables conseqüències socials, més desigualtat i més pobresa, que posen en perill les democràcies com avui les gaudim.
La nostra acció política avui no pot ser sols pensada per a un territori “local”, per molt nacional que aquest sigui, que també ha de ser pensada, doncs la proximitat i la solidaritat són essencials. La nostra acció política ha d’anar a buscar necessàriament de forma prioritària unes noves regles, un control democràtic, en la globalització mundial. Una nova mundialització econòmica en la qual els seu guanys vagin en primer lloc cap als sectors que més la pateixen, per ajustos i deslocalitzacions productives, per una redistribució injusta de la riquesa en els països anomenats rics, i per contra assolir prioritàriament la llibertat política junt a una major protecció social i de les rendes en els països anomenats emergents. Sols amb el reequilibri de les rendes d'amplis sectors socials en “l'espai món” assolirem que el consum es mogui en una franja acceptable i permeti la possibilitat d’accedir al treball, la producció a milions de persones que avui no en tenen. En cas contrari, amb les polítiques actuals augmentaran el beneficis dels grans oligopolis econòmics que gestionen ineficientment i augmentaran les desigualtats socials que són la porta del conflicte social d'una banda i de l’altra el peril permanent de conflictes bèl·lics.
Cal una globalització social basada en un nou contracte social perquè pot ser la solució de tots els problemes de desigualtat que avui estan creixent. Això seria sens dubte un avenç cap a més igualtat social i un creixement econòmic més equilibrat.
No podem estar governats en el “món gran” per una dreta que atempta contra l’estat del benestar, pactat després de la segona guerra mundial, dreta que procura per sobre de tot el seu aïllament a Europa per així aconseguir en primer lloc la seva reducció a la mínima expressió, per avançar després cap a la seva definitiva liquidació. Tampoc podem estar dirigits per una incondicional gestió econòmica de l’esquerra social-lliberal, avui predominant en la gestió d'allò econòmic a dins dels partits socialistes, opció que es mou en la mateixa direcció de la dreta encara que acceptant correccions socials per les fortes pressions dels pro-treball, que valoritcen el treball per sobre del guany económic.
Necessitem recuperar els valors i els principis del socialisme, que ens portin a una millor acció política, que reconstrueixi de bell nou l'equilibri entre el qui produeix i el guany econòmic que produeix , un nou equilibri que prohibeixi l’especulació i que finalment suposi un nou re-equilibri col·lectiu entre les rendes del treball i les institucions socials de la societat del benestar. Ho necessitem no sols per sobreviure, que ho necessitem avui més que mai, sinó també per tenir la condició humana digne que volem, és a dir, lliure i sense por a la guerra i a la pobresa.
Als amics en el socialisme dir-vos que hem de fugir de la dominant “estètica del poder i de la victòria” del “realisme neo-lliberal”, per anar pel nostre camí de sempre, el de conquerir més igualtat social, més sostenibilitat en el creixement econòmic, i sobretot de més equilibri entre allò econòmic i allò social, entre l'individual i el col·lectiu.
Ens hem equivocat I ens equivoquem quan per una “institucionalitat europea neutra” hem aparegut al costat de les posicions més conservadores que ha tingut Europa després de la segona guerra mundial, les qui representen A. Merkel i N. Sarkozy. De veritat l'encara president espanyol, J.L. Rodríguez Zapatero ha estat la seva víctima política de l'hegemonia de la dreta a Europa, encara que ho ha estat també d'un pragmatisme, molt seu, per la supervivència. L’acció del President per un cantó ens ha protegit en part els nostres drets socials, ja que no podem oblidar que haguessin estat anorreats en una intervenció de la Comissió Europea i li ho hem de reconéixer, però d’altra banda no ens ha “comunicat” suficientment el per què dels seus canvis sobtats, i lamentablement crec que ha volgut preservar l’estètica de “la victòria I el poder” per sobre la de l’explicació i l’hegemonia dels valors del socialisme. Per tot plegat la nostra gent no ens ha sentit propers, no ho hem estat. Ens han vist allunyats i capficats en allò nostre ”la bronca política”, la gent no ha sentit l’escalfor de la protecció social, malgrat els esforços per augmentar-la que s’han fet fins el darrer moment i alguns amics propers no ens ho reconeixen.
La desigualtat social lamentablement ha crescut en el nostre període de govern a l’Estat i a la Generalitat, ha estat un fet, i nosaltres ho hem pagat perquè així ho han volgut els nostres electors. La nostra renovació avui passa per fugir de la retòrica i de l’estètica del poder i la victòria, passa per lluitar per sobre de tot , i com sempre ho hem fet, per més igualtat social, sense ella la llibertat i la pau poden estar amenaçades.
Desembre 2011
