El 12è congrés del PSC. Nou PSC
-després del congrés-

Hom ja ha viscut alguns congressos en la seva llarga vida política. En aquest ho he fet com a convidat. M’ha sorprès molt pel seu “tempo”: que primer s’hagi fet el balanç de gestió, que després i per sorpresa s’hagi escollit el Primer Secretari, que després d’aquesta primera elecció s’aprovi la política, i finalment que s’esculli la direcció. Potser en reforçar la necessària visibilitat del lideratge, perd força la representació col·lectiva, l’efecte coral o pinya. En definitiva, per a mi, cal tornar a allò clàssic i més consistent de primer fer el balanç –el que s’ha fet- , després que s’aprovi la política –el que es vol fer-, i finalment, de manera que ho relligui tot, l’elecció del Primer Secretari i la nova direcció -qui ha d’encapçalar tot plegat-. Reforçaríem la proposta política d’una banda, i la fraternitat en el compromís col·lectiu de tot el PSC.

D’aquest congrés en destaca un fet: que en tot moment s’hagi votat en votació secreta, això sol ja és un important avenç democràtic. Avenç que ha tancat espai a "les coaccions de l'aparell", si és que n’hi havia. Veurem com ha anat tot això, segurament el que s’ha emprès és un bon camí. El que s’ha fet, però, dóna més transparència al que es fa en el congrés i potser menys en el que es vota per part dels delegats, que tenen un vot delegat dels afiliats. L’avenç en el vot secret és irreversible i demana una volta més de reflexió, ja que per a mi avançar cap el sufragi universal de la militància en tot ajudaria més al perfeccionament democràtic de totes i cadascuna de les decisions congressuals.

Montilla i la seva executiva fent autocrítica, com l’han feta, valenta i consistent, han ajudat a què, pel suport obtingut, hagi estat tot el PSC qui hagi fet una autocrítica, dura, seriosa, sincera. Han ajudat a què fos aquesta autocrítica la base d’una profunda i seriosa renovació de les persones i les formes de fer d’aquest partit. L’executiva sortint, el seu equip central, a més d’haver portat el PSC al Govern de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions, amb el President Maragall i el amb el President Montilla, que han fet les polítiques més socials que mai s’han fet a Catalunya en democràcia, ha suposat alhora també un fort distanciament amb el propi electorat i amb la nostra base social. El document presentat per Montilla en nom de l’executiva sortint és una bona anàlisi i crec que hi ha propostes per no tornar-hi a caure de nou en el futur. Gràcies, aquest gest els honora.

Pere Navarro, en la seva presentació al congrés, ha estat molt convincent per la seva valentia, presentar-se en aquest moment, per la seriositat de la seva proposta, perquè ha estat el més consistent com a socialdemòcrata i també com a líder polític, ha estat amb els peus a terra, no ha fet populisme en cap moment, i sobretot ha aparegut com un socialista més, això sí, amb la disposició i la ferma voluntat d’encapçalar-nos. El bon resultat, pel suport obtingut, que li ha suposat la seva elecció, ens demostra que aquesta percepció ha estat àmplia, molt més del que alguns es pensaven, contradient el que deien alguns que amb el vot secret emergiria una proposta diferent.

El debat dels documents, la part "crítica" del congrés, ha ajudat a millorar-los, però això de debatre d’aquesta manera és massa feixuc. Tot plegat: elaborar la proposta política és massa seriós per deixar-ho en mans d’unes comissions amb molt poc temps per al debat assossegat, i també és de poc rigor deixar-ho finalment en mans d’un plenari amb menys temps encara. Els temes estrella del debat són a voltes tòpics d’interès mediàtic, des del meu punt de vista, és clar, perquè no tenen, o jo no els hi he vist en el debat, l’aprofundiment que requereixen. Encara que també, i en positiu, per a mi, els textos d’aquest congrés queden en general com uns textos satisfactoris per fer política socialista en els propers anys, però també cal que mirem que, tal i com han quedat, siguin de nou debatuts a les agrupacions, en el dia a dia, per ajudar a l’acció política concreta. Aleshores quedaran menys doctrinaris i més a la vora de la pràctica política, i sobretot ens ajudaran a tenir una major exigència personal i col·lectiva a fer-ho. Si així ho fem, evitarem l’escletxa que de vegades és dóna entre l’administració institucional del que fem i la nostra acció política transformadora que també hem de fer.

Finalment, ha sortit una nova direcció, una evolució generacional i àmplia de la gent que dirigeix el PSC, ha estat un important canvi després de la profunda autocrítica de l’equip anterior. Han dit, i ho sembla, que és una renovació de síntesi en el compromís polític, una renovació també com a resultat de la integració de la diversitat del sectors fruit de l’enriquidora diversitat interna. Esperem que sigui també, com intuïm, un compromís en la reorganització més democràtica del partit que sigui capaç de recuperar la mobilització i la connexió amb les persones, en el que volen i diuen elles en la seva vida diària. Parlo de recuperar la condició ciutadana del PSC amb plena normalitat per a les seves persones, sense distàncies entre allò polític i allò quotidià, sense oblidar tampoc la centralitat de la condició treballadora de les persones, condició que és en definitiva la que avui més pateix els efectes d’una depressió econòmica que malauradament va camí, o en perill, d’aprofundir-se.

Continuem estant, com sempre, per transformar la realitat per a un nou equilibri social on tothom pugui aportar el seu treball, on ningú hi sigui discriminat, i alhora, tothom pugui gaudir d’una redistribució més justa de la riquesa que no suposi augmentar les desigualtats, com ens ha passat, i que, ans al contrari, ens faci més iguals, amb un salari digne d’una banda i un salari social, també igualador, que vingui de l’estat del benestar que volem i defensem.

Francesc Castellana i Aregall, desembre 2011