sábado, 13 de abril de 2013

Homenatge a Santiago Carrillo


Record de Santigo Carrillo en motiu del seu homenatge a Barcelona el 12 d’Abril de 2013

En aquest acte volem testimoniar el nostre homenatge a Santiago Carrillo, perquè volem recordar la seva figura, la seva vida i els seus valors, justament en un moment com aquest, enmig de la Gran Crisi que estem vivint.  Crisis que torna a uns nivells de pobressa inacceptables i que a l’hora polítiques maldestres reduiexen les prestacions socials per els més febles.

Molts dels que estem aquí vam militar amb ell en el PCE o en el PSUC. Alguns, a més a més, vam ser els seus amics. Per a la majoria suposa un referent polític de la història de la democràcia espanyola.

En la seva darrera etapa vital, Santiago va saber retrobar el camí juvenil. Fins al final dels seus dies es va convertir en un dels analistes polítics més respectats. Compromès, com sempre a la seva vida, amb la causa dels treballadors i del socialisme.

La meva primera referència de Santiago va ser a la meva adolescència, quan militava en el moviment estudiantil durant la dictadura, i més tard, ja amb pantalons llargs, en el moviment sindical, o més ben dit, en el moviment obrer, en el PSUC.

A nosaltres, les seves decisions com a Secretari General sempre ens impactaven. Era el final del franquisme i ell anteposava com a prioritat la lluita per les llibertats al socialisme, mentre a nosaltres en l’acció popular ens mobilitzava més la reivindicació. És a dir, que ens movia més la condició de classe que les aliances de classe.

Però ell era sempre el nostre referent polític per la seva voluntat de reconstrucció del moviment obrer. Ell sabia que amb les llibertats el camí seria menys dolorós i menys difícil per a la classe obrera.

Eren temps en què la clandestinitat no deixava molt espai al debat democràtic. Dominava l’organització i la consigna, i la necessitat de supervivència, que sacrificava la transparència i, de vegades, el debat democràtic.

En el món de les ombres, i la clandestinitat era un món d’ombres per definició, hi viuen igual els herois i els vilans, i de vegades millor els vilans que els herois.

En els debats interns, l’autoritat de Carrillo normalment no era qüestionada per ningú. Qualsevol plantejament diferent no era fàcilment compartit i de vegades ni tan sols debatut. Fos per bo o per dolent, l’estratègia no podia ser qüestionada per la tàctica, les realitats que no estaven en sintonia amb l’estratègia, no es consideraven suficientment i per això simplement no es reconeixien.

Però ningú no li podrà negar que el PCE fou la major organització antifranquista que va liderar l’oposició interior: el PCE era el Partit i en això, alguna cosa hi va tenir a veure en Santiago Carrillo.



No vaig poder viure, per raons d’edat, el seu socialisme revolucionari inicial, ni el seu paper a la guerra o en els durs temps de la postguerra i de la reorganització del PCE. Santiago pot haver deixat moltes insatisfaccions a la vida i pot haver comès errors, segurament més dels que ell mateix creia. Ara bé, si totes les comparacions són odioses, comparar el caràcter de Carrillo i la seva forma d’exercir l’autoritat com Stalin i fins i tot amb Franco amb l’única finalitat de promocionar un llibre, no només és una comparació odiosa sinó que frega la infàmia dels infames temps del franquisme i de la guerra freda.

Juntament amb Berlinguer i Marchais, va iniciar la revisió del comunisme poststalinista, i junts, vam promoure l’anomenat eurocomunisme. Anys després vam viure la caiguda del mur i amb ell, l’enfonsament de l’anomenat “socialisme real”. Hem quedat orfes de realitats pràctiques en el combat per uns ideals que compartim, que veuen en el socialisme democràtic l’única expressió política capaç d’acabar amb les desigualtats econòmiques i socials.

També va ser determinant per a tots l’estratègia de canviar la menció de la república per la d’Espanya i la d’anar cap a la llibertat pel pacte de reconciliació nacional. Va aconseguir obrir noves aliances tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya.

Això li va donar al PCE una important força política durant la transició que no es va acabar de traduir en diputats, llevat de Catalunya.


Alguns van acusar Carrillo de ser el culpable en solitari dels desastres electorals i van anar a per ell amb importants suports externs en els mitjans, aquí va començar el cisme.

Santiago a la seva vida no va deixar ningú indiferent, perquè va marcar un lideratge singular amb la seva forta personalitat.

Com a militant el recordo en diverses etapes: la més èpica, si més no per a mi, la lluita antifranquista, la més eufòrica que comença amb la legalització del PCE i provablement acaba amb l’aprovació de la Constitució. I per acabar, la que vaig experimentar com a la més trista, la de la confusió i la de la ruptura en el PCE que va acabar amb la fi de la seva acció com a dirigent. Fou a partir d’aleshores, paradoxalment, quan vaig veure-li florir la seva humanitat.

La meva relació d’amistat neix a partir d’aquest moment, de la seva sortida del PCE, quan tot va quedar: en el que hagués pogut ser i no va ser, com deia un dirigent molt important del PSUC que avui ja és mort, o com diu el meu amic Emilo, entre tots la van matar i ella sola es va morir.

En Santiago en aquests temps es reunia amb els vells i lleials camarades per reconstruir la unitat comunista, per recomposar l’esquerra, per posar la seva veu contra la intolerància i el fascisme.

Però també per a retrobar-se amb els amics i saber de les coses que passaven al país i al món. Jo per a ell era un català del Baix Llobregat, amic dels seus amics Carles Navales i Emilio García, entre d’altres camarades del Baix.

D’aquesta darrera època recordo dues coses importants de les quals ens parlaba sempre: el seu combat contra el neoliberalisme econòmic, pels perversos i perjudicials efectes sobre les classes populars i la defensa dels drets individuals i col·lectius, així com la seva defensa de la democràcia com a marc necessari per a construir el socialisme.

Santiago, pel que l’he conegut, no confiava en aquells que no defensaven amb claredat la seva posició, però respectava, i fins i tot de vegades admirava, els que sí que ho feien, encara que no compartís el que deien.

Farà dos anys que vam perdre Carles Navales, i Santiago em va dir molt afligit per la pèrdua inesperada del seu amic: “Castellana, que es mori un vell camarada és trist, però esperat, però que ho faci una persona encara jove és injust. Cuideu-vos els joves que sou molt febles”.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell va ser per concertar una entrevista amb la meva filla per a un treball universitari. Recordo que li va fer molt  il·lusió, que estava encantat de poder parlar amb els joves, tan necessaris perquè les idees que van donar sentit a la seva vida continuïn corrent.

Lamentablement, primer l’ictus, i la mort després, ens el van prendre. En guardo un record entranyable, perquè com a amic vaig trobar-hi una disponibilitat, un compromís personal, una empatia i un afecte (“carinyo”) que no vaig saber veure en el Santiago Secretari General, provablement com jo vaig viure la vida partidària no li vaig saber veure.

Santiago Carrillo restarà com un gran referent de l’esquerra espanyola i del comunisme, però allà on la seva dimensió política i social es fa més gran és en la seva vocació de lluita per la igualtat i el socialisme.

Catalunya, el poble de Catalunya, també el recordarà com a algú que buscava la unió de tota Espanya en la causa de la igualtat i el socialisme, des del respecte actiu en l’autodeterminació dels seus pobles. Reconeixia Catalunya i Euskadi com a subjectes polítics fins a les darreres conseqüències.

No per casualitat va ser una de les poques veus que a Madrid va donar suport al darrer Estatut de Catalunya.

Santiago sempre va entendre Catalunya no com a un projecte frustrat de la seva burgesia, sinó com un poble que en la seva plenitud no només es transformava a ell mateix sinó que podia ser determinant en la construcció d’una Espanya i una Europa democràtica, plena i avançada en el progrés social.

Amb Santiago hem viscut la nostra vida política, hem après, hem compartit, hem patit. Però amb ell sabem que el veritable sentit d’una vida és també la causa que la caracteritza. En el seu cas sempre va ser el socialisme, en la nostra pot ser-ho, però encara ens queda camí. I en aquest camí Santiago ha quedat com un referent.

Gràcies, salut.