martes, 18 de diciembre de 2012

Anar a algun lloc, quan es ve de cap lloc


Anar a algun lloc, quan es ve de cap lloc

Si existeix una escena terrible en la vida és veure com camina un pollastre sense cap, en els seus moments finals. Es desesperant observar els moviments compulsius i, sobre tot, saber que només té un final possible: el desplom definitiu. L’actual lideratge en la nostra economia i també en la vida política té un comportament semblant, només es mou de manera compulsiva en l’anomenada consolidació fiscal, amb l’única possibilitat de la reducció de la despesa, i sap que això només provoca asfixia, és a dir, la mort, el final.

El missatge europeu en aquets temps, amb la notable influència de l’Alemanya conservadora, és molt clar cap a Espanya: el model de lideratge econòmic i social de les elits espanyoles ha comportat, fins ara, el pitjor col·lapse econòmic que podíem imaginar, i cal fer reformes. Estic d’acord en allò que diuen, que és el seu principal missatge: les classes dirigents espanyoles mantenen inalterable el seu poder, malgrat el canvi de règim – de la dictadura a la democràcia – i de la integració en Europa. Només s’ha modificat l’aparença, amb un rostre més democràtic, mentre han continuat dominant, sense cap alteració, les claus de l’economia i el seu estructural model desenvolupament mancat de qualitat. Un model basat en l’especulació i el curt termini en la inversió, sense descartar les connivències amb lo públic i la seva principal derivació, la corrupció, conseqüència de un forta debilitat dels poders públics. Una classe dirigent – la espanyola – que, malgrat trobar-se ancorada en un hipernacionalisme polític, que preserva la seva jerarquia social, ha jugat fort en l’economia especulativa global, provocant grans sortides de capital nacional a l’estranger. Mentre tant, companyies estrangeres invertien en Espanya i envaïen els minsos segments oberts de la nostra economia, concretament, en el sector immobiliari.

És cert, com diuen els portaveus europeus, que ens és necessari treure’ns de sobre les elits que monopolitzen el poder econòmic en allò que és més rentable a curt termini i només permeten l’accés d’altres quan la inversió significa risc o tan sols és rentable a llarg termini. Aquestes mateixes elits es beneficien d’un sistema fiscal que s’aplica de manera ligth a les grans fortunes i als sistemes especulatius de desenvolupament econòmic, és a dir, a les inversions no basades en l’economia productiva. Un sistema fiscal que, d’altra banda, actua durament front a les rendes del treball i del consum. Cal construir un país amb compromisos d’inversió, de creació d’ocupació i de reducció de les, cada cop més, profundes desigualtats socials, en el marc d’un creixement mediambientalment sostenible. Aquesta és l’única sortida i les elits no estan per la feina.

Les elits espanyoles visiten Europa i tornen amb un missatge “austericida”: cal gastar només allò que es disposa (ho seu és fora d’Espanya o circula en negre), cal socialitzar el deute privat (pagar-ho entre tots) i construir esforços nacionals cimentats sobre els més dèbils, que permetin sortir de la crisi. Ens diuen que, si tots els motors van bé i s’alleugeren de pesos morts, Europa anirà bé i l’euro se salvarà. No ens diuen que l’euro està en poques mans, però és la realitat. Certament, el fet que la dreta europea estigui per “menys Europa” i més perquè “cada palo aguante su vela”, en termes de país, posa sordina a les seves crítiques – en les que estic d’acord – a les elits espanyoles i, contràriament al què diuen, en la pràctica, només protegeixen els comportaments més indesitjables de la nostra dreta, molt conservadora. Aquests fet aprofundeix les nostres desigualtats i provoca el decreixement de la nostra economia, tot generant un cercle viciós econòmic: +deute = - despesa – ingressos.

Aquest pollastre sense cap, que és l’economia espanyola avui, ha finit la seva vida de forma terrible, com va ser, per profundament desigual, el seu desenvolupament. Sense més, una desraó general. Sense oblidar que, mentre tant, ha propiciat consolidació i riquesa per a pocs, els de sempre, i deute per a molts, que ara volen, i sembla que ho aconseguiran, que el paguem entre tots – el públic i el privat a l’hora -. Pregar i lamentar-se pel pollastre vell i sense cap només contribueix a perllongar la seva agonia, que és la de tots. Si som realistes, i quelcom pragmàtics, tan sols ens resta anar a una altra cosa urgentment, això ja no dóna.

És necessari un nou paradigma econòmic a Espanya, amb noves elits, i un reforçament institucional procedent de la modernització i la transparència en la gestió, adaptació als nous temps i a l’ús de la tecnologia. Cal renovar l’administració, tot preservant l’estat del benestar assolit i, alhora, aconseguir la correcció de les creixents desigualtats que no han evitat les polítiques d’equitat, i, sobretot, com a prioritat, reformar la nostra activitat productiva, tot consolidant-la primer, a curt termini, però amb la vista posada en el mig i llarg, per tal que produeixi els béns necessaris a la demanda nacional i sigui capaç de competir a escala global.

Certes idees clau per a començar de nou:

Renegociar, amb la voluntat de donar resposta, el deute sobirà i els seus terminis de retorn, segmentant clarament el que és d’origen públic, de responsabilitat compartida, del que és d’origen privat, de responsabilitat personalitzada. Els efectes sobre la despesa pública, en la seva mora, han d’ésser socialment sostenibles, amb un necessari increment de la inversió i el finançament bàsic de la nostra economia primària, la que produeix béns i serveis. Si Europa i els seus sistemes financers només ens resta anar a l’anomenat default i a una quita als nostres proveïdors de capital.

Finançar el nostre sistema productiu primari (aquell que es trobi en condicions de garantir que només se’l finança la liquiditat per tal d’alleugerir la seva activitat) i garantir un raonable retorn a uns preus assumibles en costos en termes de competitivitat. En cap cas, finançar deute privat, que té un difícil retorn econòmic. Que cadascú respongui el seu mal cap.

Afavorir una dimensió empresarial saludable, que eviti l’ineficient minifundisme empresarial que només produeix beneficis a curt, que no consolida economies d’escala o sinergies, que són la base d’un desenvolupament econòmic consolidat i sostenible. Els sectors en els quals consolidar i desenvolupar la nostra producció han d’ésser ancorats en les nostres possibilitats presents i futures. Cal fugir, com de l’aigua bullent, de voluntarismes irrealitzables i de fugides cap endavant. Tan sols el esforç, la capacitat i la tenacitat produeixen excel·lència. La resta són miratges que acaben en frustració i produeixen pobresa i pèrdua d’esperança col·lectiva.

Una nova política que afavoreixi una cultura productiva i emprenedora, basada, principalment, en el desenvolupament del capital humà, de les seves capacitats i motivacions, que impedeixi les grans desigualtats salarials i els corporativismes insolidaris.

Finalment, situats en la proverbial escassetat d’energia pròpia, allà on és el nostre taló d’Aquil·les, haurem d’aconseguir-la, d’una banda, mitjançant l’augment de l’autoproducció i, de l’altra, compensar l’escassetat amb les avantatges de la nostra posició geogràfica. Una oferta turística, basada en uns raonables nivells de qualitat de vida. Una major longevitat de la població.

Canviar i reformar no és, com fins ara, retallar i debilitar cada cop més la nostra economia. Això és la governança del miserable que només fa servir la comptabilitat com a tècnica. Governar és mobilitzar els propis recursos i encartar en el lideratge d’un ampli i consistent moviment adreçat a desenvolupar els nostres fonaments econòmics. I, mentre tant, als germans europeus, sense oblidar que també ho som, cal dir-los que renegociem el deute raonablement, sense asfixies, o que es dóna quita espanyola, no donem per més.

El rescat europeu, sense més, sense capacitat nacional de reformes en profunditat, ens portarà al suïcidi. Però, som conscients que, com he dit anteriorment, necessitem noves elits, ampliar la democràcia i, sobretot, una actitud més favorable al canvi per part de tothom, car, així com estem avui, acabarem com el pollastre sense cap.

Francesc Castellana
15/12/2012